diumenge, 28 de novembre de 2010

Cyathea cooperi: els seus avantpassats alimentaren als dinosaures

La falguera arbòria Cyathea cooperi, sinònim de Sphaeropteris cooperi, és descendent de les gegantines falgueres que formaren boscos inmensos fa milions d´anys. Les seves frondes tendres foren l´aliment predilecte dels dinosaures herbivors, molts d´ells amb llargs colls que, com ocorre actualment amb les girafes, els permetien arribar a l´ull central tendre de les falgueres arbòries.

La Cyathea cooperi és australiana, nadiva de Nova Gales del Sud i Queensland. L´home, captivat per la seva bellesa antediluviana, l´ha extesa per tots els països del món amb un clima atemperat semblant al seu lloc d´origen, tant a jardins botànics com a jardins urbans i particulars. S´ha naturalitzat a Hawai i a les Illes Açores. Resisteix gelades no massa intenses i prefereix creixer a l´ombra o mitja-ombra d´arbres alts, ja que el sol directe li crema les frondes. És fonamentalment una falguera de sotabosc. En condicions óptimes pot arribar als 15 metres d´altària amb un tronc de 30 centímetres de gruixa.

Bellíssimes Cyathea cooperi d´uns 4 metres a un bosc de cryptomeries a la Caldeira do Faial de l´Arxipèlag de les Açores. A aquestes illes atlàntiques, fresques i atemperades amb una alta humitat ambiental, s´ha assilvestrat i forma boscos mixtos amb les plantes pròpies de la Laurisilva macaronèsica i altres plantes introduïdes com la conífera japonesa Cryptomeria japonica, el rododendre, l´hortènsia, etc...

Grup de joves Cyathea cooperi de dos metres enrevoltades de gegantines Cryptomeria japonica a un bosc de l´Illa de Faial.

Curiosa imatge de tres plantes introduïdes i invasores, Cyathea cooperi, Cryptomeria japonica i Rhododendron indicum, que formen per elles mateixes espessos boscos a les Illes Açores, dificultant enormement la supervivència dels arbres i arbustos autòctons propis de la Laurisilva.

Tres Cyathea cooperi a un jardí de la ciutat de Funchal a l´Illa de Madeira. Creixen a la mitja-ombra d´altíssimes palmeres que les protegeixen del sol intens d´aquesta bella illa subtropical.

Exemplar d´uns tres metres d´altària que creix a l´ombra d´arbres gegantins al meravellós Jardín botánico de la Orotava a l´Illa canària de Tenerife, especialitzat en plantes tropicals i subtropicals. Aquest jardí és una visita obligada per a tots els amants de les plantes exòtiques. La diversitat d´espècies és enorme.

Un altre exemplar del mateix jardí vist a contrallum. (Doble click a damunt la foto per a ampliar-la)

Detall de l´inserció al tronc dels pecíols de les frondes. Crida l´atenció l´abundant pilositat formada per llargues pàlees llanoses de color de palla.
 
Cicatrius en forma de bresca de mel deixades pels pecíols al tronc, que li donen una gran bellesa. 

Fronda nova al maig amb la típica forma enrotllada, que segueix la Sequència matemàtica de Fibonacci.

Esporangi molt gròs de Cyathea cooperi després de la dispersió de les espores.

Espores triangulars de superficie espiculada que germinen amb facilitat.

Diminutes Cyathea cooperi amb la seva primera fronda acabades de neixer als cinc mesos de sembrar les espores.


dijous, 25 de novembre de 2010

Tendresa i fragilitat: Anogramma leptophylla

La falguera de cicle anual Anogramma leptophylla és la tendresa en majúscules, tendresa de tendre, de fragil, de diminut, de fugaç, de transparent, de lleuger. La seva vida no sol superar els 8 mesos, des que germina l'espora fins que mor la falguera.

Us vaig a explicar el cicle vital d'aquesta meravella de la naturalesa. Començarem pel principi, la dispersió de les espores pels esporangis al final de la primavera:

Esporangi d´Anogramma leptophylla després de la dispersió de les espores. Es veu l'estructura reticulada de la borsa transparent, caràcter típic de la família de les Hemionitidaceae i dues espores que han quedat aferrades. La borsa, que actua com un úter, està estripada per a  permetre la sortida de les espores. L'anell de cèl·lules té dues funcions. Mentre s'estan formant les espores actua com una placenta alimentant-les i envoltant-les en una abraçada protectora. Al mateix temps va acumulant energia en forma de tensió, de manera que, una vegada les espores estan madures i les circumstàncies mediambientals són favorables, l'anell es desplega violentament amb una força inusitada, estripa la borsa transparent que conté les espores i aquestes surten disparades el més lluny possible a la recerca de nous territoris.

Espores d´Anogramma leptophylla d'un bonic color granat fosc i un tamany bastant gran. La força de l'anell de l'esporangi que actua com una catapulta, juntament amb el vent i la pluja, porta les espores el més lluny possible. Atès que la seva dispersió coincideix amb el final de la primavera, una vegada dispersades, queden en letargia aguantant la calor tòrrida i la sequera dels llargs mesos de l'estiu. 

 Si han tingut sort i han caigut damunt un substrat humit i ombrivol amb les primeres pluges de la tardor germinen i donen lloc a un gametòfit bastant gran en forma de ronyó o de cor d'un color verd fosc. Si continuen les pluges tardorenques, els gametòfits produeixen gàmetes: oòsferes femenines i anterozoides masculins. Nedant en la humitat del substrat, atrets per quimiotactisme per l'àcid màlic segregat per una oòsfera madura, els anterozoides que són flagel·lats neden a la recerca de la font de la feromona que tant els atreu i una vegada aconseguida la fecunden. L´oòsfera fecundada emet un petit fronde, l'esporòfit o falguera vertadera i ja tenim una nova Anogramma leptophylla. A la foto es veu un gametòfit de color verd fosc amb un petit fronde de color més clar, que brosta directament de l´oòsfera fecundada que es troba a l´arquegoni del gametòfit.

En aquesta altra foto es veuen un grup de gametòfits o prótal.lus sobre un substrat de molsa, que actua com una esponja i absorbeix la humitat de la rosada matinal, facilitant el desenvolupament de les Anogrammas. Es veu també un fronde nou o esporòfit, que ha brostat d'una oòsfera fecundada. Foto feta a l'octubre a una paret de marge de la Vall de Sóller.

Aquí es veuen diversos esporòfits o falgueres vertaderes una mica més desenvolupades, amb les frondes estèrils, que van acumulant energia i nutrients, per a poder després emetre una o dues frondes fèrtils amb esporangis molt vigoroses i erectes. Foto feta al desembre al Torrent de Pareis a la costa nord-oest de l´Illa de Mallorca.

Jove Anogramma leptophylla amb les frondes estèrils bastant desenvolupades, creixent a una encletxa d´una roca acompanyada d´una Sherardia arvensis. 

 Vigorós exemplar completament desenvolupat amb les frondes estèrils a la part inferior i una llarga i erecta fronda fèrtil de 20 cms., fotografiat a la Caldeira do Faial de l'Arxipèlag de les Açores a mitjan maig.

Unes quantes Anogramma leptophylla damunt un substrat d'hepàtiques a una encletxa d'una roca, compartint l'hàbitat amb diversos Sedum i un parell de Campanula erinus. Es veuen les frondes estèrils ja seques a la base. Fotografia feta al maig al Parc Natural de la Sierra de Grazalema a Cadis.

 
Vigorós exemplar creixent a la penombra intensa d'un bosc de Laurisilva del paradisíac Bosque de los Tiles de l´Illa de la Palma. En aquest cas les frondes creixen pèndules buscant l'escassa llum que es filtra entre les copes dels arbres. Fotografia feta a principis de maig.

Exemplar de la Vall de Sóller que creix entre les pedres de la paret d'un marge. La fronda fèrtil mideix uns 15 cms. i en el seu revers està carregada d'espores a punt de ser dispersades. Foto feta a finals d'abril.

Revers de la fronda anterior amb els esporangis madurs a punt de dispersar les espores. (Doble click damunt la foto per a ampliarla)

Bellíssima imatge dels esporangis del revers d´una fronda fèrtil d´Anogramma leptophylla.

Mateixos esporangis anteriors en detall. Es poden veure esporangis de tres colors: els vermells són inmadurs i maduraran en els següents dies, els negres estan en el seu moment òptim de maduresa i van "parint" les espores contingudes en una borsa transparent, que s'estripa en desenrotllar-se bruscament l'anell que envolta l'esporangi i dispersa les espores com una petita catapulta el més lluny possible. Finalment els transparents (que es veuen verds) són els úters ja parits, les borses buides que queden després de la dispersió de les espores.

Una vegada ha aconseguit completar el seu cicle vital, deixant a la terra les llavors de la propera generació, l´Anogramma leptophylla va empal.lidint fins a adquirir un color pallós i morir a finals de maig o principis de juny.

Les espores queden en estivació, esperant pacientment les primeres pluges de la tardor i  torna a començar de nou el seu cicle anual. Així és la senzilla vida d'aquesta falguereta.


dissabte, 20 de novembre de 2010

Híbrid al.lucinant amb pels ramificats

Doncs sí, l´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii és un híbrid alotetraploide realment al·lucinant, el summum de la raresa genètica, un encreuament que sembla impossible. A la vegada els seus progenitors són també dues rareses pteridològiques genèticament parlant, dos autotetraploides fèrtils: l´Asplenium petrarchae ssp. petrarchae i l´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens, amb un genoma duplicat en els seus nuclis.

Asplenium X helii nothosubsp. lainzii a una paret de marge orientada cap a l´oest a l´ombra intensa d´un parell d´oliveres i una mata llentisclera al desembre. Al seu voltant es poden veure diversos exemplars d´un dels seus progenitors, l´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens. Foto feta a un marge del Puig den Ramis de la Vall de Sóller a Mallorca.

Aquest híbrid ha estat trobat a l´Illa de Mallorca, a Tarragona i a la Sierra de Cazorla de Jaén, convivint en el mateix hàbitat amb els seus progenitors. Quan creix a un lloc molt il.luminat té una clara heliofòbia, aplicant les seves frondes a les pedres en un intent d´evitar la llum massa intensa. Les frondes mideixen fins a 15 centímetres amb la làmina lanceolada més llarga que el pecíol.

Bell exemplar d´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii al camí de "Ses Tres Creus" de la Vall de Sóller a l´Illa de Mallorca, fotografiat al febrer. Creix a una paret de marge orientada cap al nord-oest a l'ombra d'un vell garrover. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Un altre exemplar d'aquest increible híbrid al camí de "Sa Coma" de la Vall de Sóller. Creix a una paret de marge orientada cap al nord a l'ombra d'un ametller.

Aquest és el seu complex arbre genealògic:


Asplenium petrarchae ssp. bivalens          Asplenium trichomanes ssp. trichomanes
                 ( PP                                                                        ( TT )
                              l                                                                                                                           l
                              l                                                                                                                           l
               ( Apomeiosi )                                                                                            ( Apomeiosi )
                              l                                                                                                                          l                      
                              l                                                                                                                          l
                             V                                                                                                                        V 
A.  petrarchae ssp. petrarchae ----> X <---- A. trichomanes ssp. quadrivalens
              ( PPPP )                                     l                                ( TTTT )
                                                                 l
                                                                                                 l
                                                                 ( Hibridació interespecífica ) 
                                                                                                l
                                                                                                l
                                                                                               V
                                              Asplenium X helii nothosubsp. lainzii      .........................
                                                                   ( PPTT )

Els seus avis són dues falgueres diploides normals. En algun moment de la seva evolució, tal vegada fa milions d'anys, varen sofrir una mutació en el gen que codifica la meiosi, anomenada apomeiosi, la qual va bloquejar la meiosi en els seus esporangis ( reducció dels cromosomes a la meitat ) i en el seu lloc es va produir una mitosi normal. A conseqüència d'aquesta anomalia les espores produïdes per l'esporangi mutat en lloc de ser haploides normals varen ser diploides. Quan varen germinar donaren lloc a gametòfits diploides, els quals varen produir gàmetes diploides (oòsferes i anterozoides) i després de la fecundació va sorgir una falguera híbrida tetravalent amb dos genomes idèntics en el nucli de les seves cèl·lules.

Per a que ho entengueu, el cas dels dos avis autotetraploides és com si un espermatozoide humà fos diploide en lloc d'haploide i portés 46 cromosomes en lloc dels 23 normals i que a la vegada l'òvul femení també fos diploide i portés els 46 cromosomes de la mare. En produir-se la fecundació generarien un ou tetraploide amb 46 parells de cromosomes, o sigui, amb 92 cromosomes, tots els del pare i tots els de la mare. En genètica humana aquesta aberració reproductiva no seria viable i l'ou tetravalent moriria. En canvi en les falgueres i en moltes plantes amb flors aquestes aberracions són relativament freqüents i perfectament viables, almenys en els individus de primera generació.

El seu cosí, l´Asplenium X orellii, també alotetraploide, fill de l´Asplenium majoricum i l´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens, té un fenotip macroscòpicament molt semblant, però no té pèls o tricomes glandulosos, mentre que l´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii està cobert d'una abundant pilositat al pecíol i  al terç proximal de la làmina, herència del seu progenitor Asplenium petrarchae ssp. petrarchae.

Fronda d´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii amb un fenotip exactament intermig al dels seus progenitors. El raquis marró obscur casi negre, verd solament en el seu extrem apical, l´ha heretat del seu progenitor Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens. Les pinnes també tenen un aspecte intermig, encara que són més semblants a les del seu altre progenitor l´Asplenium petrarchae ssp. petrarchae.


Una altra fronda d´aquest extraordinari híbrid. En aquest exemplar les pinnes tenen la forma típica del seu progenitor Asplenium petrarchae ssp. petrarchae, però no tenen tricomes, a excepció de les més proximals. (Doble click damunt la foto per a ampliar-la)

Girant una de les seves frondes veiem que els sorus són més aviat escassos i tenen una distribució semblant als de l´Asplenium petrarchae ssp. petrarchae. Crida molt l'atenció el raquis brillant i molt  obscur casi negre, herència de l´Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

 Imatge macro amb el detall dels sorus del revers d´una fronda amb l´indusi aixecat i els esporangis ja desplegats després de la dispersió de les espores. (Doble click damunt la foto per a ampliar-la)

No obstant això, el que més ajuda a la seva identificació són els seus tricomes o pèls glandulosos, més abundants al terç proximal de la làmina i al pecíol i característicament pluricel.lulars, alguns d'ells ramificats. El seu progenitor Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens no té pèls glandulosos i el seu altre progenitor Asplenium petrarchae ssp. petrarchae té una abundant pilositat, però els seus pèls o tricomes són unicel·lulars, formats per una sola cèl·lula tubular i mai estan ramificats.

Característic tricoma glandulós pluricel.lular ramificat, exclusiu de l´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii, que serveix per a la seva inequívoca identificació. Per a veure-ho es necessita una lupa de rellotger o encara millor un microscopi. (Doble clic damunt la foto per a ampliar-la)

Un altre pèl glandulós pluricel.lular i ramificat de l´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii.

Pèl glandulós unicel.lular no ramificat del seu progenitor Asplenium petrarchae ssp. petrarchae, molt més gròs que els pèls del seu descendent.

Un altre bellíssim tricoma glandulós de l´Asplenium petrarchae ssp. petrarchae. És característica la seva coloració lleugerament morada. Es veu molt bé el bulb excretor de l'extrem del tricoma.

L´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii, com la majoria d'híbrids interespecífics alotetraploides, és estèril, ja que els seus esporangis són incapaços de produir espores viables en el moment de la meiosi. Els dos genomes que cohabiten en el nucli de les seves cèl·lules són tan diferents, tan incompatibles, que no es poden aparellar per a  generar espores haploides amb una dotació genètica compatible amb la vida i moren abans de la seva maduració, quedant reduïdes a masses negres descompostes molt aferradisses.

Esporangi d´Asplenium X helii nothosubsp. lainzii amb les espores avortades i descompostes, que no han pogut ser dispersades degut a que queden aferrades entre sí. (Doble click damunt la foto per a ampliar-la)

Imatge microscòpica característica de les espores dels híbrids estèrils. Es veuen com a pasterades negres d'espores descompostes i aferrades.


dimarts, 16 de novembre de 2010

Anatomía íntima de la cua de cavall

La cua de cavall, Equisetum telmateia, és una falguera un poc atípica, molt primitiva, amb unes estructures, tan macroscòpiques com microscòpiques, que han canviat poquíssim en molts milions d´anys i recorden encara les algues primitives d´on varen evolucionar, colonitzant la terra ferma des del mar. Té un rizoma subterrani que a la primavera treu dues formes de tiges: les estèrils molt ramificades, llargues i amb clorofil.la i les fèrtils no ramificades, molt més curtes, sense clorofil.la, que es desenvolupen abans que les estèrils i acaben en una estructura anomenada estròbil on es formen les espores dins els esporangis distribuits en forma de bresca de mel.

Tiges estèrils d´Equisetum telmateia, als afores de la ciutat d´Horta a l´Illa de Faial de l´Arxipèlag de les Açores.

Vigoroses tiges estèrils d´Equisetum telmateia al novembre, al llit del Torrent Major de la Vall de Sóller a l´Illa de Mallorca.

Tija estèril d´Equisetum telmateia amb els entrenusos ramificats.

Detall d´un entrenus d´una tija estèril de Cua de Cavall.

Estròbil d´una tija fèrtil, amb els esporangiòfors en forma de cel.les de bresca de mel, cadascun d´ells amb uns quants esporangis com sacs plens d´espores a la part interior.

Detall de l´estròbil anterior, amb els esporangiòfors que es van separant a mesura que maduren i deixen veure els esporangis verds plens d´espores.

Tall transversal d´un estròbil, amb l´interior de la tija que és buit i tot voltant els esporangiòfors, amb els esporangis dirigits cap a dins. (Doble click a damunt la foto per a ampliar-la)

Esporangis en forma de sacs plens d´espores verdes, que ja inicien la seva dispersió estripant la fina membrana que les conté i així el vent les arrastra ben enfora.

Espores madures d´Equisetum telmateia sortint dels sacs dels esporangis per a iniciar l´aventura de la seva vida. Les espores poden ser masculines o femenines. Quan germinen generen gametòfits masculins i femenins i a la vegada aquests produeixen gamets masculins i femenins. Després de la fecundació de l´oòsfera d´un gametòfit femení per l´anterozoide d´un gametòfit masculí, neix un nou Equisetum telmateia. (Doble click a damunt la foto per a ampliar-la)

Les espores tenen 4 elàters, que són com expansions en forma de corretges, que actúen com les aspes d´un helicòpter i ajudades pel vent porten l´espora el més enfora possible per a colonitzar nous territoris.

Dues espores d´Equisetum telmateia que tenen un tamany bastant gros i un color al principi verd clar que va canviant a marró amb el pas del temps.



dissabte, 13 de novembre de 2010

Zulema, llàgrimes d´una nena mora

 Grazalema, la Gran Zulema àrab, vista des dels boscos que l´enrevolten.

Zulema, la nena mora més bonica de Grazalema, als seus tendres onze anys portava molts mesos plorant desconsolada. La seva tristesa era immensa, profunda, impossible de descriure amb paraules. Havia nascut lliure. Son pare, Musarraf, l'adorava, era la nena dels seus ulls, el seu dàtil confitat, la seva joia. Sa mare, Habiba, l'esposa predilecta de son pare, no li havia pogut donar més fills, però se sentia feliç al veure el molt que Musarraf estimava la seva nena. Les altres dues esposes, esclaves cristianes capturades pel seu marit en un poble fronterer del nord, havien omplert de nens mascles les estances del petit palau on vivien. Habiba estava una mica gelosa d'aquells nens, els hauria d'haver parit ella, però no els odiava. Amb l'ajuda de la seva vella esclava negra Nahina, portada de menuda des del llunyà Sudàn, havia ajudat a les cristianes a parir-los i a criar-los i se sentia una mica sa mare. Musarraf no estimava les seves esposes cristianes i tampoc els seus fills. El seu cor era tot per a la seva nena Zulema, bruna com la seva àvia, la mare africana de Musarraf, que aquest adorava.

Zulema no entenia res del que li havia passat, es resistia a acceptar el seu nou nom cristià, Beatriz, que el seu capturador li havia canviat pel seu veritable nom. Es negava a complir les ordres de l'esposa del seu amo, una infidel, una cristiana grassa i lletja que pudía a suor rància i a saïm de porc recremat. Ella no era una esclava, havia nascut lliure i es deia Zulema.

Isabel i María, les dues esposes cristianes del seu pare i els seus fills mestissos havien sobreviscut a la conquesta del seu poble pels cristians del nord. Eren una altra vegada lliures. El frare que acompanyava als conqueridors havia batejat als seus fills i els havia posat noms cristians. Zulema també havia estat batejada i renomenada, però seguia sent tractada com una esclava.

Son pare i sa mare havien estat assassinats cruelment davant els seus ulls de nena i des d'aquell dia el somriure s'havia esborrat per sempre de la seva cara. No parlava. No jugava. Caminava sempre capbaix amb els seus ulls plorosos i tristos, negres com l'atzabeja. Entenia l'estranya llengua dels seus segrestadors. L'havia après escoltant les dues esclaves cristianes del seu pare, que parlaven en castellà entre elles quan estaven soles amb els nens, però feia veure que no entenia les ordres, perquè la seva dignitat de nena lliure l'hi impedia. Mai seré una esclava, mai, es repetia una vegada i una altra. Se sentia dolorosament sola, envoltada d'estranys que la miraven amb menyspreu, la insultaven i li escopien per ser mora. Els seus germanastres no l´estimaven i feien com si no la coneguessin, temorosos de ser també ells rebutjats per la sang musulmana del seu pare que corria per les seves venes.

Abies pinsapo, avet de Ronda, endèmic d´Andalusia, que forma inmensos boscos al voltant de Grazalema.

Sempre que podia s'escapava cap a l'immens bosc d'avets que envoltava el bellíssim poble blanc que portava el seu nom, Zulema, que els cristians havien canviat per Gran Zulema. Allí cercava l'ombra íntima, fresca i acollidora d'un vell avet, el seu avet i s'asseia damunt la fullaraca amb l'esquena recolzada contra el seu gruixat tronc. Llavors tancava els ulls i sentia la càlida abraçada invisible del seu pare, els seus forts braços que estrenyien sense fer mal i que a ella la feien tan feliç. La veu amorosa de Musarraf retrunyia dins les seves oïdes des del record: "Zulema, petitona meva, un dia seràs la reina d'aquests boscos".

Allí, sumida en un estrany èxtasi, en una fugida cap al record gravat de forma indeleble en la seva memòria, aconseguia ser feliç de nou, s'oblidava de la seva desgràcia, de la seva tristesa, de la seva solitud. Se sentia estimada, respectada, notava l'alè a herba-sana del seu pare que li xiuxiuejava a cau d'orella paraules boniques i dues grans llàgrimes de felicitat brollaven dels seus ulls, relliscaven per les seves galtes i queien sobre la fullaraca, regant les arrels del vell avet, que tremolava d'emoció, com si albergués en el seu tronc l'ànima del seu pare.

Al cap d´una estona Zulema s'aixecava ja reconfortada i es passejava acariciant totes i cadascuna de les plantes que per allà creixien. Les anomenava pels seus noms moros i elles semblaven entendre les seves paraules. Hi havia una petita herba, molt peludeta, que Zulema estimava amb especial afecte, una falguereta molt petita i fràgil, les frondes de la qual es trencaven només tocar-les. Ella coneixia la seva fragilitat i se sentia identificada amb aquella planteta insignificant i a la vegada tan bonica.


Pleurosorus hispanicus, un tresor d´Andalusia

Musarraf l´hi havia ensenyat com si d'un gran tresor ocult es tractés. Amb la seva forta mà de pare havia agafat un dels seus ditets i li havia fet acariciar la superfície peludeta de les seves frondes. A ella se li havia il·luminat la mirada i amb els seus grans ulls d'atzabeja s'havia girat cap al seu pare i li havia dit: " Què suau és, sembla vellut!" . "Sí, petitona meva, com a vellut, com tu", li havia respost ell.


Anvers i revers de les frondes de Pleurosorus hispanicus, amb la seva espessa pilositat glandulosa.

Com si dels seus records depengués la seva supervivència, Zulema recordava totes les paraules del seu progenitor i repetia una vegada i una altra els passejos que havia fet en companyia de Musarraf, que li havia inculcat l'amor per la seva terra, els seus boscos d'avets, els rierols que baixaven de la serra després de les abundants pluges, els seus animals, les seves plantes, fins a la més insignificant de les herbes. En braços del seu pare havia admirat la bellesa immaculada de les floretes blanques de la Saxifraga, companya d'hàbitat de la falguereta de vellut.

Pleurosorus hispanicus i Saxifraga bourgeana, als afores del poble de Grazalema.

Flors de Saxifraga bourgeana.

També en braços de Musarraf havia après a estimar i a reconeixer els ocells d'aquell paradís pel seu cant, sense necessitat de veure'ls. El seu cor bategà depressa per l'emoció quan el seu pare li va mostrar el contingut d'un niu amb els ocellets nounats, obrint innocentment els seus becs. Mai ho oblidaria. Els seus records amb tots aquells detalls eren per a ella com el més preuat dels tresors. Li servien com un arrambador on agafar-se i així poder sobreviure.

La seva malvada mestressa cristiana la insultava i maltractava contínuament, sobretot quan s'escapava cap al bosc. Aleshores enviava les seves filles a cercar-la i l'obligaven a tornar a casa, on rebia una gran pallissa. Per a doblegar el seu caràcter indomable, la seva mestressa la castigava a no poder sortir de la casa durant setmanes i la humiliava amb els treballs més penosos i durs.

Zulema desitjava morir, no pensava amb altra cosa. Mai tornaria a ser feliç. Els dies es feien interminables, una tortura sense fi. Les nits, no obstant això, eren el seu moment d'evasió. En somnis tornava a passejar en braços de son pare, olorava la seva olor d'home, el seu alè d´herba-sana, sentia la força de la seva abraçada, la calor del seu cos, escoltava les paraules boniques que Musarraf li xiuxiuejava a cau d'orella i era una altra vegada feliç, en somnis, però feliç.

Varen passar uns quants anys. El seu caràcter es va amansir per pura resignació i la seva mestressa va envellir, tornant-se menys severa amb ella. Les filles de la casa es varen casar i anaren a viure amb les seves sogres i Zulema va seguir fadrina, perquè cap mosso del poble la volia, per ser mora.

Encara que no la volguessin com a esposa, en el fons secretament la desitjaven perquè era la més bonica del poble, amb els seus llargs cabells negres coberts per un vel blanc de cotó, els seus ulls d'atzabeja, els seus llavis com una rosa a mig obrir, la seva pell bruna, la cintura esvelta de princesa mora, les caderes suaus, el caminar elegant, la seva veu dolça com la mel de la flor de l'olivera. Sí, la desitjaven, però eren covards.

Bellíssimes flors masculines d´Abies pinsapo

A la Gran Zulema, el seu poble, hi havia altres moros esclavitzats, batejats això sí, però en el fons tractats com a esclaus, com la mateixa Zulema. Un d'aquests moros es deia Taufik, un mosso fort i bell, que els cristians havien batejat com Fernando. Tenia la mateixa edat que Zulema i, com ella, seguia fadrí, perquè cap cristiana el volia com a espòs. Feia anys que estava secretament enamorat d'ella i d'amagat la seguia en les seves escapades al bosc d'avets. Havia vist moltes vegades el que feia en el seu ritual en record de son pare. L'havia escoltat cantar als ocells i a les herbes en la seva llengua materna, que era també la seva. Altres vegades l´havia vist plorar amargament i ell també havia plorat sense que ella s'advertís de la seva proximitat. Coneixia el seu amor per la petita falguera de vellut. Desitjava amb deseperació abraçar-la, acariciar-la, besar-la, dir-li que l'estimava, però no s'atrevia, perquè res podia oferir-li. No tenia res. No tenia casa. Era un esclau.

Sí, Taufik estava molt trist, plorava desconsolat quan ningú el veia. Com Zulema també desitjava morir. Una tarda d'agost, amb una calor xafogosa, anà a protegir-se del sol sota l´espessa capçada del vell avet de Zulema. Es va asseure on ella s'asseia i rebentà a plorar amargament. Va acabar dormint-se i, estant profundament dormit, en somnis va sentir que el tronc de l'avet l´abraçava i es va espantar. Va voler aixecar-se i escapar, però no va poder. La por el va paralitzar i fou llavors quan va escoltar com un murmuri que li parlava amb una veu d'home que li va semblar familiar. "Taufik, fill meu, sé que estimes la meva nena Zulema. No ploris més. Fa anys li vaig prometre que un dia seria la reina d'aquests boscos. Aixeca't, furga amb les mans on estaves assegut i trobaràs una capseta de plata plena de monedes d'or. Són per a vosaltres. Amb elles compra aquest bosc i construeix un palau per a Zulema. Després casa´t amb ella i fes-la feliç".

Atordit, com delirant, Taufik va respondre a l´arbre: "I com li dic que l´estimo? Mai he parlat amb ella i no tenc ni pare ni germans que puguin demanar la seva mà per mi". I l´arbre li va respondre: "No temis, jo et diré el que has de fer per a  conquistar el seu cor. Veus l´herbeta peluda que creix en aquesta roca regalimant? Arrenca una fulleta amb cura, doncs és molt fràgil i regala-la a Zulema quan la vegis. No fa falta que li parlis, només dóna-l´hi".

Revers d´una fronda de Pleurosorus hispanicus, endèmic d´Andalusia i el nord d´Àfrica.

Taufik va sentir que la sang li bullia dins les venes i que el seu cor bategava com embogit dins el seu pit. Havia trobat per fí una esperança per a ser feliç amb la seva estimada. Va furgar als peus del vell avet i va trobar la capseta de plata amb les monedes d'or. Després va anar a casa del seu amo i li va comprar la seva pròpia llibertad. Ja sense el jou de l´esclavitud va cercar el propietari d'aquelles muntanyes i li va comprar el bosc d'avets que tant estimava ella per una dotzena de monedes d´or. Després va pagar la llibertat de tres esclaus batejats com ell i els va demanar que li construïssin un palau, petit però bell com una joia, al costat del vell avet. Zulema i ell no necessitaven res més per a ser feliços.

Taufik sabia que a Zulema li estranyaria veure aquells homes construir un palau en el seu benvolgut bosc i va esperar al fet que acudís. La va veure des de lluny acostar-se amb el seu pas lleuger de gazela i la va estimar com mai l'havia estimat. Sería seva.

Zulema va arribar on ell estava i amb el cap ajupit i coberta pel vel de cotó blanc, va parlar amb veu suau però ferma: "Què fàs al meu bosc?". A Taufik la veu tan propera de Zulema li va semblar la més bonica del món. El cor li estallava dins el pit. Mai havía estat tan aprop d´ella i amb dues llàgrimes de felicitat als seus ulls moros li va contestar: "Estic construint un palau per a tú. Vull que siguis la meva esposa. El teu pare em va donar la teva mà en somnis i per a que em creguis em va dir que et donés aquesta fulla". Va allargar llavors la mà oberta cap a ella i li va mostrar la petita fulla peluda de l'herba de vellut i fou llavors que Zulema va saber que aquella era la voluntat del seu estimat pare. Va aixecar la vista cap a Taufik i el va mirar directament amb els seus ulls d'atzabeja. La seva mirada va travessar com una llança els ulls negres d'aquell jove i va arribar fins a la seva ànima i així ella va saber que era bon noi i noble i el va voler per espòs. Va agafar la fulleta peluda i la va guardar a la mà. "Cerca'm quan hagis acabat el palau i seré la teva esposa", li va contestar. Taufik es va sentir com si surés en un núvol, com els que visiten gairebé diàriament el bellíssim poble blanc de la Gran Zulema, la seva estimada esposa.

Continuació en castellà--->Zulema, de niña esclava a princesa