diumenge, 29 de maig de 2011

Blanc, Negre, Groc: els Sapotes de Mèxic

Són tres fruites subtropicals delicioses, dolces, sucoses, estranyes, genuïnament mexicanes i molt poc conegudes, tres fruites que amb el temps segurament arribaran a comercialitzar-se a nivell mundial en ser cada vegada més ràpides les comunicacions, doncs una de les limitacions per al seu transport és l'escassa consistència de la seva polpa madura. Pertanyen a tres famílias botàniques diferents. El Sapote negre, Diospyros digyna, és una Ebenaceae. El Sapote groc, Pouteria campechiana, és una Sapotaceae. I el Sapote blanc, Casimiroa edulis, forma part de la família de les Rutaceae.

SAPOTE NEGRE

Els fruits del Sapote negre tenen la forma i estructura típiques de les ebenàcies. A una certa distància es podrien confondre amb els fruits del caqui asiàtic. La sorpresa ve en xapar per la meitat un dels seus fruits. La seva polpa en el moment òptim de maduració és gairebé negra, brillant com l'atzabeja i de consistència cremosa. Recorda a la mousse de xocolata.

 La seva maduració és molt ràpida, doncs en poques hores la polpa dura i blanquinosa dels fruits inmadurs s'estova i enfosqueix. La seva escassa consistència és precisament una de les limitacions per a la seva comercialització fora de Mèxic. Arribar a reconèixer el moment idoni de recol·lecció per a que els fruits madurin just el dia en què arriben al mercat dels consumidors és un dels reptes a superar.

En aquesta imatge de tres fruits madurs xapats per la meitat en diferents fases de maduració es pot veure com la polpa es va enfosquint, sent el més madur el de la dreta.

 
Ampliant la foto amb un doble clic s'aprecia millor la textura cremosa de la polpa d'un brillant color negre atzabeja molt semblant a la mousse de xocolata. El seu sabor és molt dolç i recorda al sucre cremat del fons d'un flam d'ou amb un punt de mel. Es pot menjar a culleradetes. En el centre té de tres a cinc llavors. En ser un arbre dioic hi ha peus masculins i peus femenins. Tal com ocorre amb el caqui cultivat que tots els arbres són femenins, els fruits sense polinitzar del sapote negre maduren partenocàrpicament, presentant al seu interior diverses llavors buides avortades.

Els fruits que han estat polinitzats produeixen llavors marrons que s'han de sembrar de seguida, ja que perden ràpidament la seva capacitat de germinació.

Sembrades a uns 20 - 25ºC germinen als pocs dies.

Uns 14 mesos després el Sapote negre de la foto anterior ja mesura uns 70 cms. El clima mediterrani sense gelades és molt apropiat per al seu cultiu. Pot prosperar sense problemes a totes les zones on es conreen cítrics i caquis.

SAPOTE GROC

El Sapote groc fa honor al seu nom. Pel meu gust és un dels fruits més saborosos de Mèxic. No fa falta pelar-lo. La seva pell és molt fina i es pot menjar a mossegades. Al centre té diverses llavors allargades de color marró fosc, que perden ràpidament la seva capacitat de germinació, per la qual cosa han de ser sembrades de seguida. El seu nom científic Pouteria campechiana fa referència a la regió mexicana de Campeche d'on és originari aquest fruiter.

Jove Sapote groc de tres anys d'edat cultivat a un hort de cítrics de Mallorca. Es veu el tub del reg per goteig. Per a poder suportar el tòrrid i ressec estiu mallorquí necessita uns quants regs setmanals. També agraeix l'aportació de fems de cavall, vaca o ovella ben descompost.

Les fulles d'un color verd clar són lanceolades amb la part distal més ampla que la proximal. El Sapote groc és una mica més fredoler que el Sapote negre. Si la temperatura en ple hivern baixa a -1 o -2ºC, les fulles més exposades es cremen lleugerament. Després a finals de la primavera rebrota sense problemes.

SAPOTE BLANC

El Sapote blanc és potser un dels sapotes més conreats fora de Mèxic. No és difícil trobar-lo a la venda als vivers espanyols, sobretot a Andalusia, a tota la zona llevantina i a les Illes Balears. Un agricultor de Santander em va dir que a la costa cantàbrica creix molt bé i dóna grans collites. És potser el menys fredoler dels tres sapotes mexicans. La seva estratègia per a suportar les gelades hivernals consisteix en comportar-se com a caducifoli. D'aquesta manera als mesos més freds perd les fulles i espera que augmentin les temperatures a la primavera. A la costa de Mallorca, si no hi ha gelades, el Sapote blanc es comporta com perennifoli i conserva les fulles a l'hivern.

Bell exemplar de Sapote blanc de Mèxic de 12 anys d'edat i uns 5 metres d'altura cultivat a un hort de cítrics de Mallorca. Cada any produeix una gran collita de fruits que van madurant al llarg de diversos mesos. És d'una varietat sense llavors.

Si l'hivern és suau amb temperatures superiors a 5ºC a finals de gener brosta vigorosament amb unes fulles molt belles d'un color vermell intens.

 Un mes després, al febrer, floreix abundantment. Les flors són petites i s'agrupen en raïms.

Detall d'una flor de Sapote blanc amb l'estructura típica de les Rutaceae, molt semblant a les flors dels cítrics i de la ruda.

Tronc de Sapote blanc amb la seva típica escorça coberta de punts blancs. Aquest exemplar ha estat empeltat. Es dedueix per l'estrenyement a la part superior del tronc que es correspon amb el punt de l'empelt.

Típica escorça de Sapote blanc d'un color verd grisenc coberta de punts blancs.

Fruits madurs de Sapote blanc l'escorça dels quals s'esqueixa quan assoleixen la plena maduració. Per a saber si son madurs s'han d'estrènyer amb els dits, doncs el seu color verd clar es manté pràcticament sense canvis. Un dels problemes d'aquests fruits és que cauen de l'arbre quan maduren. El millor és recol·lectar-los quan la seva polpa encara és dura. Solen madurar als pocs dies.

 La polpa té un apetitós color blanc brillant. És molt sucosa i exageradament dolça. Aquests fruits són d'una varietat cultivada sense llavors. Es poden veure les llavors avortades al fruit de la part superior de la foto. Les llavors viables dels arbres silvestres són grosses i allargades. Conserven la capacitat de germinació menys temps que les dels sapotes negre i groc. Si no es deixen assecar després d'extreure-les dels fruits i se sembren de seguida a una temperatura superior a 20ºC, en menys d'una setmana germinen. És un arbre de creixement molt ràpid.

dissabte, 21 de maig de 2011

Tajinaste vermell, la sang del Teide


Semblen plantes d'un altre món, primitives, antediluvianes, extraterrestres, estranyes, dits de sang sortint de la lava i apuntant cap al sol. Emociona i impressiona veure'ls per primera vegada en plena floració. El record que deixen en la memòria és indeleble, mai es pot oblidar. Són un gran espectacle de la natura, exuberants, com a gegants vegetals en comparació amb les altres plantes que creixen dins l'immens cràter, gairebé totes ran de terra. Ells no tenen por a res, ni al vent, ni a la sequera, ni al sol tòrrid del migdia, ni al fred alpí de la nit. S'alcen orgullosos cap al cel fins a superar de vegades els tres metres d'altura. Són els Tajinastes vermells del Teide, la sang del Teide, l'orgull de Tenerife. 

El seu nom científic, Echium wildpretii subsp. wildpretii, li va ser donat pels botànics britànics Pearson i Hook en honor a l´horticultor suís Hermann Wildpret que va residir a La Orotava durant el segle XIX. Pertany a la família de les Boraginaceae. Creix a les vessants del cràter del Teide, a ple sol, sobre la grava i les roques volcàniques a 2.000 metres d'altura. (Us recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar la seva bellesa espectacular).

Els vaig veure per primera vegada fa cinc anys i em varen impactar. Foren per a mi com un gran regal de la natura, una explosió de bellesa en el seu estat més pur. El meu cor va bategar amb força i els meus ulls es varen humitejar davant aquell espectacle grandiós. No practic cap religió, però no vaig poder evitar que em vengués a la memòria la primera frase d'una oració en llatí que vaig aprendre d´infant sent escolanet: GLORIA IN EXCELSIS DEO, és a dir, Gloria a Déu en les altures. Gràcies força creadora, déu totpoderós, energia còsmica, ser suprem, el que siguis, gràcies per permetre'm veure aquesta meravella de la natura. El meu llarg viatge des del llunyà Mediterrani ha valgut la pena.

Davant aquestes herbes imponents un s'imagina el que varen sentir les primeres generacions de guanches quan, nouvinguts des de la costa africana amb la seva primitiva cultura berber, varen veure per primera vegada els tajinastes vermells. És possible que es prostressin davant ells i els adoressin com a déus, els déus del Teide que quan s'enfadaven rugien i escopien foc i quan estaven contents deixaven guaitar els seus dits vermells per a que els homes els adoressin i els oferissin sacrificis de sang.

La seva floració comença sempre aproximadament el dia 10 de maig i assoleix la seva màxima esplendor una setmana després, perllongant-se fins a principis de juny. Alguns anys s'avança o retarda uns pocs dies segons hagi fet més o menys fred a l'hivern. Les altres plantes del crater floreixen al mateix temps, com la crucífera Descurainia bourgaeana amb la seva magnífica floració groga. Ambdues són endèmiques de la zona subalpina de les Cañadas del Teide.

Les seves llavors portades pel vent i l'aigua germinen sobre la terra volcànica molt rica en nutrients minerals i donen lloc a una petita planta en forma de roseta de fulles linear-lanceolades, molt peludes, adaptades al fred alpí, a la calor tòrrida i a la sequera. Durant diversos anys la roseta es va engrandint i acumulant nutrients i aigua a les seves arrels.

Quan el tajinaste vermell assoleix la maduresa la seva gemma central creix cap amunt i produeix una llarga inflorescència amb les poncelles florals cobertes per fulles cada vegada més petites.

Els Tajinastes vermells varen estar a punt d'extingir-se per la intensa pressió del bestiar que pasturava per les Cañadas del Teide i es menjava les rosetes de fulles tendres. El Govern Canari va haver de prohibir el pasturatge als ramaders en tot el Parc Nacional del Teide i des de llavors l'espècie s'ha recuperat fins al punt que ja no està inclosa al Catàleg d'Espècies de la Flora Canària en Perill d'Extinció.

L'espècie Echium wildpretii té dues subespècies, la de Tenerife de flors intensament vermelles, Echium wildpretii subsp. wildpretii, el Tajinaste vermell pròpiament dit i la subespècie endèmica de l´illa de La Palma de flors rosades, Echium wildpretii subsp. trichosiphon, anomenat Tajinaste rosat, molt escàs i protegit per la llei, inclòs al Catàleg Canari d'Espècies protegides.

Vaig fer aquesta fotografia el dia 6 de maig. En ella es veuen les poncelles florals a punt d'obrir-se. Igual que les fulles, les poncelles estan cobertes per tricomes com a petites agulles que es claven a la pell en tocar-les. Els tricomes de les fulles són menys punxants.

I per fi es produeix el miracle de la floració. S'obren en primer lloc les poncelles orientades cap a l'Est. Aquesta fotografia és del dia 11 de maig.

El mateix dia 11 de maig, en una vessant protegida del vent fred del Nord, vaig trobar aquest magnífic exemplar ja completament florit, envoltat per vàries mates de la crucífera endèmica, Erysimum scoparium, anomenada Alhelí del Teide.

Les primeres flors del Tajinaste vermell són extraordinàries. Els seus estams blaus ressalten sobre el vermell intens dels pètals.

Les abelles melíferes liben l'abundant nèctar com embogides, embriagades. El seu vol de flor en flor produeix un intens brunzit que trenca el silenci del cràter.

Si es mira la inflorescència s'observa que les flors es van obrint dibuixant una espiral ascendent. Després de la floració, a l'estiu maduren les llavors que són dispersades pels vessants del cràter i esperen pacientment les primeres pluges de la tardor per a germinar.

I com ocorre amb tots els éssers vius arriba el final, la mort. L'orgullosa inflorescència de prop de tres metres s'asseca i el vent la tomba. És el trist record del que un dia fou una de les plantes més belles de Tenerife.

Fins i tot mort, el Tajinaste vermell segueix mostrant-nos la bellesa de l'estructura de la seva inflorescència. Cada flor deixa una empremta en l'escorça resseca.

Una foto propera ens permet apreciar el disseny en forma de pell de cocodril. La naturalesa mai deixa de sorprendre'ns.

Una nova generació de Tajinastes vermells creix devora el cadaver de sa mare. Me n´he d'anar. Altres meravelloses plantes de Tenerife m'esperen. M´enduc un gran tresor fotogràfic dins la meva càmera, el millor dels records. Abans de pujar al cotxe em gir i li promet a aquest petitó que un dia tornaré a admirar la bellesa dels seus fills o els seus néts. I una altra vegada l'emoció accelerarà el meu cor, com es varen emocionar els massacrats guanxes davant el que ells varen creure déus sorgits de la lava.





dimecres, 18 de maig de 2011

El llimac-caragol i l´Hymenophyllum tunbrigense, dos esglaons en l´evolució

M'havia aixecat prest per a anar a recórrer el caminoi llarg del Pijaral, en ple Parc Rural d´Anaga, a l'extrem nord de l´illa de Tenerife, que porta fins a l'impressionant Roque de Anambro. La meva màxima motivació per a recórrer-lo era trobar i veure per primera vegada en la meva vida una de les falgueres més primitives del Planeta, l´Hymenophyllum tunbrigense. Aquesta falguereta diminuta i transparent, a mig camí entre una molsa i una falguera, era per a mi una assignatura pendent des de feia molts anys.

El caminoi estava humid, relliscós i en penombra, totalment cobert per les tupides capçades dels brucs endèmics, Erica platycodon, anomenats localment "tejos", que només deixaven passar algun petit raig de llum. Tenia la sensació de caminar per un tunel vegetal. Feia fred i l'aire estava saturat d'humitat, doncs tot el Parc estava cobert per una espessa boira en continu moviment que pujava a gran velocitat des del mar, xocava amb les capçades dels arbres i arbustos del bosc de Laurisilva que cobreix tot el Massís d´Anaga, s'endinsava entre les fulles i les branques i al seu pas anava impregnant de rosada tot el que tocava. Ja condensat en forma d'aigua dolça d'una gran puresa, queia gota a gota sobre el sòl volcànic fins a formar petites basses i algun rierol. Em trobava immers en ple fenomen de Pluja horitzontal macaronèsica.

Per a no relliscar i sortejar les basses anava mirant on posava els peus, la qual cosa m'impedia fixar-me en els troncs dels brucs, hàbitat preferit de l´Hymenophyllum. Al cap d´una estona em vaig sentir lleugerament marejat doncs els meus ulls anaven dels meus peus als troncs de cada costat i una altra vegada als meus peus, centenars de vegades, tot això amanit per la humitat altíssima, la poca llum i el vent fred que em donava en el costat esquerre de la cara. En un dels meus passos vaig haver de pegar un petit bot per a no trepitjar uns animalons negres. Per a veure'ls millor em vaig ajupir i la meva sorpresa va ser majúscula. Semblaven híbrids de llimac i caragol, és a dir, llimacs amb una petxina de caragol sota la pell del seu abdomen. Uauuuu, vagi quins animalons, em vaig dir. I per descomptat vaig treure la meva càmera per a portar-me'ls com a record.

Al Centre de Visitants del Parc Rural d´Anaga li vaig comentar a un dels tècnics sobre aquest llimac-caragol i de seguida va saber que li estava parlant de l'endèmica Plutonia lamarckii. Tenen fins i tot un gran poster d'invertebrats endèmics on surt una foto d'aquest animaló. Si feu doble clic damunt la foto apreciareu millor els detalls.

 La Plutonia lamarckii és un esglaó en l'evolució, un pas intermedi entre un llimac i un caragol, que s'ha quedat a mig camí i continua immutable des de fa milions d'anys. Tal vegada necessiti uns quants milions d'anys més per a fer el pas següent i convertir-se en un caragol amb petxina externa. Amb tota seguretat segueix immutable senzillament perquè se sent molt a gust tal com és, està perfectament adaptat als boscos de laurisilva i no necessita gens canviar el seu cos. Cap circumstància ambiental el força en absolut. Els éssers vius només evolucionen forçats pels canvis en el seu hàbitat. És el famós principi darwinià: o t'adaptes o et mors i desapareixes de la faç de la Terra. L'hàbitat del llimac-caragol canari no ha canviat en milions d'anys. No necessita evolucionar. Ja està perfectament adaptat al seu mitjà.

 
 A mesura que creix la petxina que protegeix el seu aparell digestiu i altres òrgans vitals, la pell del seu abdomen s'esqueixa, deixant veure part de la petxina de carbonat de calci.

 En aquesta altra Plutonia lamarckii s'aprecia millor l'espiral de la seva petxina. Els seus tentacles i ulls són típicament de caragol. Veure i fotografiar aquest esglaó evolutiu em va alegrar molt el matí, gairebé tant com la diminuta falguereta que m'esperava als pocs metres damunt la molsa que cobria un vell bruc.

Diverses frondes d'uns 3 ò 4 centímetres d´Hymenophyllum tunbrigense. Crida molt l'atenció la seva transparència. Sembla que la falguera i la molsa han evolucionat juntes, doncs tots els exemplars d´Hymenophyllum creixien damunt la mateixa molsa, que no és la que es veu a l'esquerra sinó una altra més curta, que viu més aferrada a l'escorça dels Erica platycodon. Aquesta falguera també viu damunt roques regalimants i ombrívoles amb la condició que estiguin tapitzades per la mateixa molsa simbionte.

El seu nom està format per dues paraules gregues unides: Hymen = himen, membrana i phyllon= fulla, o sigui, planta amb les fulles fines com la membrana de l´himen i una paraula anglesa llatinitzada, tunbrigense, és a dir, de Tunbridge Wells, ciutat de Kent, al sud-est d'Anglaterra, per ser el lloc on fou descrita per primera vegada.

Colònia de Hymenophyllum tunbrigense, de vegades formada per centenars de frondes, totes d´elles unides per un llarg i ramificat rizoma molt fi que creix immers dins la capa de molsa, aferrada a la vegada damunt la crullada escorça dels brucs arboris. L'aigua condensada damunt la capçada dels arbres baixa per l'escorça, humiteja la capa de molsa que actua com una esponja i així el rizoma de l´Hymenophyllum obté la humitat permanent que necessita.

Algunes frondes produeixen sorus plens d'espores. En aquesta foto es veu la humitat que xopa la fronda. Aquesta falguereta, igual que el llimac-caragol, és un altre esglaó intermig en l'evolució. El seu aspecte, tamany i transparència en poc el diferencien d'una molsa, com per exemple la Fissidens asplenioides, amb la qual guarda una gran semblança. Totes dues viuen en ambients molt humits i ombrívols.

Diverses frondes de la molsa Fissidens asplenioides fotografiades a una roca regalimant molt ombrívola a l´Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores. És sorprenent el gran parescut amb l´Hymenophyllum tunbrigense.

Quan les espores de l´Hymenophyllum estan madures, les valves dels sorus s'obren i les dispersen ajudades pel vent. Si tenen sort i cauen damunt la molsa simbionte, tant si cobreix l'escorça d'un bruc com una roca regalimant, germinen i torna a començar el seu cicle de la vida.

 Impactant i magestuós Roque de Anambro de 815 m. d'altura a la part alta del caminoi llarg del Pijaral. Es té la sensació d'estar mirant a un gegant. La seva visió no és apta per a vertiginosos, doncs en aquest punt el caminoi és molt estret, a l'esquerra hi ha un profund penya-segat vertical que acaba a la mar, tot ell cobert per plantes de laurisilva i a la dreta un espès bosc amb una gran pendent. És com mantenir l'equilibri sobre el tall d'un ganivet de roca, la punta del qual és el Roque. La seva imatge deixa un record indeleble a la memòria.




diumenge, 15 de maig de 2011

Viola anagae, gotes de cel del Parc Rural d´Anaga

Així l´anomenaría jo, doncs aquesta ha estat la meva primera impressió en veure les seves floretes d'un viu i brillant color blau cel cobrint el sòl del meravellós bosc de laurisilva del Parc Rural d´Anaga, gelosament conservat pels habitants de Tenerife com una relíquia del primigeni bosc humit subtropical que fa milions d'anys cobria totes les illes de la Macaronesia, la costa mediterrània i atlàntica d'Àfrica per sobre de l'equador, tota la Península Ibèrica, la meitat més meridional de França, la costa sud de Gran Bretanya i les illes del Mediterrani occidental. És endèmica de Tenerife i només creix a la laurisilva d´Anaga.

Viola anagae al sotabosc de la pista forestal que puja des del Mirador del "Cabezo del Tejo" fins a l'impressionant "Roque de Anambro". Aquest petit tresor botànic està protegit per la llei. S'inclou en la llista de plantes sensibles a l'alteració del seu hàbitat del Catàleg d'Espècies Amenaçades de Canàries i com a planta vulnerable en la Llista Vermella de la Flora Vascular Espanyola.

Ampliant la foto amb un doble clic s'aprecien millor els detalls d'aquesta bellíssima violeta d´Anaga d'un lluminós color blau clar amb tints violacis.


Algunes flors són més clares amb els extrems dels pètals gairebé blancs.


Un detall característic d'aquest endemisme de Tenerife és l´esperó d'un color blanc immaculat a la part posterior de la flor. Si us fixau les flors semblen antenes parabòliques dirigides cap a la llum.

La violeta d´Anaga és una planta perenne i estolonífera amb llargs sarments que treuen arrels quan toquen el sòl. D'aquesta manera una sola planta arriba a cobrir una gran superfície del sotabosc.

I per a acabar el detall de les fulles que són suborbiculars com a petits cors verds amb la vora dentada i la part posterior amb dues aurícules molt juntes, de vegades fins i tot superposades. Els fruits són càpsules glabres.