dissabte, 27 d’agost de 2011

Platycerium alcicorne: va néixer a Gondwana

Fa uns 150 milions d'anys a l'Hemisferi Sud de la Terra hi havia un gran continent anomenat Gondwana que s'havia separat de l'immens continent únic Pangea. En els següents milions d'anys durant el Juràsic superior aquest gran continent austral Gondwana es va anar fragmentant amb el moviment de les plaques tectòniques i es varen formar dos subcontinents: desplaçant-se cap al nord-oest el subcontinent format per Àfrica i Sud-amèrica i desplaçant-se cap al nord-est el subcontinent format per la Índia, Madagascar, Austràlia i l´Antàrtida.

Fa uns 100 milions d'anys Sud-amèrica es va separar d'Àfrica i es va anar desplaçant cap a l'oest, mentre que la Índia i Madagascar es varen separar del bloc format per Austràlia i l'Antàrtida i es varen anar desplaçant cap al nord-est a la vertiginosa velocitat de 15 centímetres per any. Fa uns 90 milions d'anys durant el Cretàcic tardà Madagascar es va separar de la Índia i en el seu desplaçament cap al nord va encallar en xocar amb la placa africana i va ralentir el seu desplaçament, mentre que la Índia va seguir ascendint cap al nord-est fins a xocar amb la placa asiàtica fa uns 35 milions d'anys, iniciant la formació de la serralada de l'Himàlaia que encara no ha acabat.

La falguera Platycerium alcicorne va néixer al gran continent austral Gondwana fa uns 150 milions d'anys durant el Juràsic superior, just abans que se separassin Africa i Madagascar És per tant una falguera molt primitiva que ha canviat molt poc al llarg de la seva dilatada existència. En l'actualitat aquesta espècie viu a diverses regions d'Àfrica, principalment a Moçambic i Zimbabwe i a Madagascar, Illes Seychelles i Illes Comores. Els exemplars africans, antigament coneguts amb el nom científic Platycerium vassei, són un poc més grossos que els malgaixos i més resistents a la sequera. Un recent estudi genètic va confirmar l'origen comú de les subespècies africana i malgaixa, les quals, malgrat portar separades més de 100 milions d'anys, presenten escasses diferències en el seu genoma.

La falguera banya d'ant, igual que totes les espècies del gènere Platycerium, viu sempre com epifita i conserva l'aspecte antediluvià de fa 150 milions d'anys. Costa poc imaginar-la a exuberants boscos tropicals damunt les capçades de les primitives coníferes i les falgueres arbòries en un ambient molt calorós i permanentment humit.


Tots els Platycerium tenen dos tipus de fulles o frondes. A la base de la planta en posició més o menys horitzontal i forma de ventall o ronyó hi ha una gran fronda basal estèril que cobreix el rizoma i el protegeix de la dessecació. El rizoma és molt curt i està fortament ancorat damunt l'escorça d'un arbre. Del centre de la fronda estèril brosten les frondes fèrtils que creixen al principi en posició vertical i a poc a poc es van fent pèndules.

La fronda basal estèril conserva la forma típica reniforme dels prótalos o gametòfits de totes les falgueres. Sembla un gametòfit gegantí. Aquest detall ens recorda la gran antiguitat i primitivisme de les falgueres del gènere Platycerium.

En aquesta imatge d'un esporòfit de la falguera Anogramma leptophylla brostant de l´oòsfera fecundada d'un gametòfit podem apreciar l'extraordinària semblança amb la fronda estèril de Platycerium. Els gametòfits o protal.lus de totes les falgueres tenen forma arronyonada i estan arrelats i aplicats contra el substrat, exactament igual que la fronda basal dels Platycerium. De la oòsfera fecundada del gametòfit brosta una diminuta fronda o esporòfit que en el cas de l´Anogramma té la forma d'una petita banya d'ant. Les similituds són extraordinàries i sorprenents. És possible que els Platycerium siguin els avantpassats de moltes falgueres modernes que aparentment no tenen res a veure amb ells. En un futur no gaire llunyà l'estudi del genoma d'aquestes plantes tan primitives ens depararà moltes sorpreses en comparar-lo amb el genoma d'altres falgueres.

Anvers d'una fronda fèrtil que està coberta d'una fina pilositat que li confereix un color verd blanquinós, de vegades grisenc. La seva forma recorda a una banya d´ant. El botànic que va descriure el gènere Platycerium es va fixar precisament en aquesta curiosa forma i el va batejar per a la ciència combinant dues paraules gregues: platys que significa pla i keras que significa banya, o sigui, fulles en forma de banya plana igual a les banyes ramificades i aplanades dels ants. El nom de l'espècie " alcicorne" procedeix de la combinació de dues paraules llatines i la seva traducció és senzilla: corne-alci = banya d'ant.

Al revers de les frondes fèrtils a les puntes de les ramificacions es troben els sorus formats per milions d'esporangis marrons.

Revers d'una altra fronda fèrtil de Platycerium alcicorne. Els sorus tenen l'aspecte i el suau tacte del vellut.

En aquesta imatge més propera s'aprecia bé l'aspecte vellutat dels sorus i la fina pilositat blanc-grisenca que recobreix les frondes.

Si ens acostam més podem apreciar l'estructura d'un sorus que està format per fileres paral·leles molt juntes d'esporangis marrons plens d'espores madures.





divendres, 19 d’agost de 2011

L´arbre del cafè: un exemple d´intel.ligència vegetal

L´arbre del cafè pertany al gènere Coffea de la família de les Rubiaceae. Dins del gènere hi ha un total de deu espècies repartides pel sud d'Àsia i Àfrica subtropical. La més conreada és la Coffea arabica que es creu originària d'Etiòpia, encara que alguns estudiosos discrepen i situen el seu origen al Iemen. El cafè és un arbust petit de fulla perenne que arriba a assolir dimensions arbòries en estat silvestre, superant de vegades els 15 metres d'altura. Prefereix créixer a l'ombra d'altres arbres.

Molt s'ha escrit sobre aquesta planta i no ho vull repetir en aquest article. M´agradaria no obstant això ressaltar dos detalls menys coneguts que li han permès proliferar extraordinàriament de la mà de l'home.

Fruits madurs de Coffea arabica cultivada al Jardí botànic de la Orotava a l´Illa de Tenerife.

Vull parlar-vos en primer lloc sobre la vertadera finalitat de l'alcaloide cafeïna. Lògicament el cafè no pensa en l'home quan sintetitza aquest estimulant. En el que pensa realment és en defensar-se dels seus principals depredadors naturals: els insectes fitòfags. Resulta que la cafeïna és un potent insecticida que mata als artròpodes que s'atreveixen a menjar-se les seves fulles, flors i fruits. Sent les seves parts més vulnerables els brots tendres i les poncelles florals concentra en elles una major quantitat d'aquest potent verí.

Branques de Coffea arabica carregades de fruits madurs. Recoman ampliar les fotos per a veure millor els detalls.

També les seves llavors recent germinades sintetitzen grans quantitats d'aquest alcaloide amb dues finalitats: la primera per a protegir les petites plantes dels fitòfags i la segona i molt més sorprenent per a inhibir la germinació d'altres llavors de cafè que li puguin fer la competència, de manera que la primera llavor que germina inhibeix a les que té a prop i així s'assegura una major probabilitat de supervivència. D'alguna manera les altres llavors detecten l'elevada concentració de cafeina de la seva germana i se sacrifiquen per a que pugui sobreviure. Si germinassin totes la competència entre elles seria tan ferotge que al final cap aconseguiria arribar a l'edat adulta i l'espècie en el seu conjunt hi sortiria perdent.

Fulles de Coffea stenophylla. Les fulles de totes les espècies de cafè són de color verd fosc, brillants, senceres i ovado-lanceolades.

Bellíssima flor de Coffea stenophylla d'un blanc immaculat que brilla amb llum pròpia. És molt semblant a les flors d'una altra rubiàcia, la Gardenia thunbergia de Sud-àfrica.


Fulles i fruits de Coffea arabica fotografiada a principis de maig al Jardí botànic de Funchal a l´Illa de Madeira.
 
El segon detall que vull ressaltar també fa referència a la cafeïna, un estimulant que va captivar als primers humans que varen consumir els seus fruits torrats fa més de mil anys a la península aràbiga. Aquest alcaloide sintetitzat per a defensar-se dels insectes menjadors de fulles li ha permès proliferar i colonitzar de la mà de l´home totes les regions tropicals i subtropicales de la Terra, competint amb altres plantes que també sintetitzen cafeina com el te, el cacau, l´herba mate, el guaranà, la nou de cola i el grèvol de Yaupón.

Fruits verds i madurs de Coffea arabica.

Al final un es pregunta: qui explota a qui, qui obté més beneficis, l´arbre del cafè o l'home?. La resposta és evident. Sense l'ajuda interessada dels humans el cafè seguiria confinat a les seves reduïdes regions d'origen. Seria un arbust més lluitant per a sobreviure amb la intel·ligent estratègia de sintetitzar verí i concentrar-lo a totes les parts de la seva anatomia, des de les arrels fins a les fulles, flors i fruits. Sense voler-ho, sense una planificació natural premeditada, precisament ha estat el seu verí que tant agrada als humans el que l´ha convertit en una de les plantes conreades més estesa i nombrosa, calculant-se en uns 15.000 milions d'exemplars el nombre total de plantes de cafè que ocupen més de 100.000 km2 de plantacions. L'explotador aparent és l'home, però el qui surt guanyant és el cafè. L'aromàtica infusió de la qual es consumeixen centenars de milions de tasses cada dia és una recompensa més que suficient per a l'home. Al cafè no li importa sacrificar el 99´99% dels seus fruits si a canvi s'assegura la seva supervivència a gran escala.


dissabte, 13 d’agost de 2011

Genètica estructural: el nombre auri Phi ( φ )

El nombre auri o nombre phi, representat amb la lletra grega φ en honor a l'escultor grec Fidias, és un concepte matemàtic que fa referència a una curiosa proporció entre segments de línies rectes que pot observar-se a la naturalesa (flors, fulles, branques, arrels, mol·luscs, esteles de mar, estructures de corall, cristalls de roca, flocs de neu, proporció ideal entre les parts del cos humà, etc...) i en certes figures geomètriques (triangle, cercle, quadrat, rectangle, estel, el·lipse, rombe, cub, esfera, pentàgon, tetràedre, octàedre, icosàedre, dodecàedre, etc..). És un nombre algebraic irracional, un decimal infinit no periòdic, que no pot ser reduït ni fraccionat.

Fou descrit i estudiat per primera vegada per Euclides cap a l'any 300 a. C. A l'Edat Mitjana se li va atribuir un caràcter estètic i diví considerant perfectes les proporcions que seguien els principis del nombre auri. La seva fórmula matemàtica és φ = 1 + √5 / 2 = 1´6180339887.......fins a l'infinit. L´Arrel quadrada de 5 és també un nombre algebraic irracional amb un valor infinit.

 
φ = AC / BC = 1´61803.
En aquesta flor de Potentilla reptans és molt fàcil trobar el nombre auri unint amb línies rectes les escotadures de cadascun dels seus cinc pètals dibuixant un pentàgon regular. Després basta traçar una altra línia recta unint les escotadures de dos pètals no contiguus i obtenim els dos valors per a calcular el nombre auri. De vegades el nombre obtingut no és exacte encara que molt aproximat. Per a afinar més el resultat es poden obtenir els valors de cadascun dels cinc angles del pentàgon i treure la mitjana, amb el que s'obté un nombre auri pràcticament exacte.

φ = AB / BC = 1´61803.
En aquesta flor d´Eruca sativa és també molt fàcil trobar dos valors per a calcular el nombre auri. En tenir quatre pètals idèntics basta dibuixar una línia recta unint cada dos pètals amb el que s'obté un quadrat perfecte. Després s'uneixen els quatre costats del quadrat amb dues línies que es creuin al centre de la flor i s'obtenen quatre quadrats idèntics més petits. Traçant una línia en diagonal que vagi des de l'angle d'un quadrat fins a l'angle oposat d'un quadrat contiguu s'obté el primer valor AB. L'altre valor BC s'obté dibuixant una línia diagonal que uneixi dos angles oposats d'un mateix quadrat.

φ = AB / BC = 1´61803.
Aquesta petita flor d´Ophrys speculum té la bellesa mística atribuïda pels matemàtics a les formes que compleixen amb les proporcions del nombre auri. Fou molt senzill trobar dos valors per a calcular-lo amb una exactitud sorprenent.

Les propietats i possibles aplicacions d'aquest nombre euclidià han estat profusament estudiades pels matemàtics des del segle divuit fins a l'actualitat, donant lloc a diversos teoremes, equacions i fórmules matemàtiques, com el famós Teorema de Kolmogórov–Arnold–Moser o teorema KAM.

S'ha trobat una estreta relació entre el nombre auri i la Seqüència de Fibonacci. Tots dos conceptes matemàtics estan àmpliament representats a la naturalesa.

φ = AB / CD = 1´61803.
Aquesta petita flor gairebé albina de Solenopsis balearica, endèmica de Mallorca, té també una estructura en la forma i distribució dels seus cinc pètals que sembla dissenyada per un matemàtic. Un simple traç unint els vèrtexs dels dos pètals laterals majors ens dóna el primer valor AB i un altre traç unint els vèrtexs dels dos pètals menors ens dóna l'altre valor CD. La senzillesa i la bellesa del disseny són sorprenents. El nombre auri obtingut és sorprenentment exacte.

φ = AB / AC = 1´61803. 
φ = AB / BC = 1´61803. 
Aquesta flor de lliri de mar, Pancratium maritimum, d'un blanc immaculat i una simetria perfecta compta amb un disseny que facilita molt trobar dos valors per a calcular el nombre auri. El primer valor AB s'obté unint amb una línia recta els vèrtexs de dos pètals oposats. Per a  trobar el segon valor es tracen dues línies que van des del vèrtex de cadascun dels dos pètals anteriors fins al vèrtex d'un pètal no contiguu. Aquestes dues línies es creuen en el punt C i formen una aspa amb dos braços llargs i dos braços curts. Cadascun dels braços llargs és el segon valor.
 
φ = AB / CD = 1´61803.
φ = CD / EF = 1´61803. 
A les fulles és una mica més complicat trobar dos valors que ens permetin obtenir un nombre auri exacte. No obstant això en aquesta fulla de romeguer canari, Rubus palmensis, les proporcions dels seus cinc folíols tenen uns valors decreixents que en dividir-los entre ells ens donen un resultat sorprenentment exacte.

φ = AC / AB = 1´61803.
 I finalment un altre exemple d'una planta canària, l´Hedera canariensis, fotografiada al bellíssim Bosque de Los Tiles de l´Illa de la Palma. Les seves fulles en forma de cor d'una simetria perfecta ens permeten trobar amb facilitat dues línies diagonals que en dividir-se entre elles ens donen el nombre auri, el nombre màgic de la bellesa divina i la perfecció.

Al llarg dels segles aquesta proporció matemàtica amb exemples tan abundants als éssers vius i a les roques ha estat utilitzada pels pintors, escultors i arquitectes per a realitzar les seves obres més belles en un afany per a plasmar l'ideal de perfecció, simetria i equilibri que tan sàviament dissenya la naturalesa.

 

dissabte, 6 d’agost de 2011

Genètica estructural: la perpetuació de models evolutius amb èxit

Quan la naturalesa aconsegueix generar una estructura exitosa en un ésser viu, perpetua els gens que la codifiquen en els nous éssers sorgits per l'evolució de l'ancestre primigeni. No importen els milions d'anys que els separen. L'estructura bàsica, la configuració íntima de la seva anatomia és sempre pràcticament la mateixa i els gens per descomptat també.

Una de les estructures bàsiques més cridanera són les inflorescències masculines de les coníferes i les palmeres que guarden un extraordinari parescut amb les frondes fèrtils de les falgueres de la família de les Osmundaceae. El pol·len d'aquestes inflorescències és dispersat pel vent per anemocoria, exactament igual que les espores dels esporangis de les falgueres.

 Fronda fèrtil de la falguera Osmunda regalis a l´extrem de la qual es desenvolupa una estructura ramificada d'esporangis nuus sense indusi. Quan les espores assoleixen la maduresa, el vent les dispersa el més lluny possible de la seva mare per a conquistar nous territoris.

Detall de l´estructura reproductiva de l´Osmunda regalis.

Inflorescència masculina de Pinus halepensis carregada de pol·len que és dispersat pel vent. Cada conjunt de flors guarda una gran semblança estructural amb els grups d'esporangis de la falguera Osmunda regalis.

Inflorescència masculina de Pinus canariensis. Aquestes flors sense pètals i sense nèctar no tenen cap atractiu per als insectes pol·linitzadors. El pol·len és dispersat per anemocoria a través del vent.

 Branca de Pinus canariensis amb inflorescències masculines.

Inflorescència masculina de la palmera Syagrus romanzoffiana, anomenada Coco plomós del Brasil, formada per grups ramificats de flors carregades de pol·len que com ocorre en totes aquestes plantes és dispersat pel vent. La seva estructura bàsica és idèntica a les frondes fèrtils de l´Osmunda regalis.

Si engrandim aquesta imatge amb un doble clic podrem veure les inflorescències masculines d´aquesta palmera de la fortuna, Trachycarpus fortunei, originaria de la Xina. Com totes les inflorescències masculines de les Arecaceae guarden un gran parescut estructural amb els grups d´esporangis de les frondes fèrtils de les Osmundaceae.

Si aprofundim en la intimitat d'aquestes estructures i ens centram en cadascun dels subgrups d'esporangis i de flors masculines, trobarem encara més similituds. Un exemple molt il·lustratiu són els estròbils de les falgueres de les famílies de les Equisetaceae i Ophioglossaceae i les inflorescències masculines de les Cupressaceae, Cycadaceae i Pinaceae.

 Frondes fèrtils de la falguera Equisetum telmateia amb els estròbils als seus extrems.

Cada estròbil està format per una estructura cònica d´esporagiòfors amb sacs d´esporangis a la seva cara interna.

 Estròbil d´Equisetum telmateia amb els esporangiòfors hexagonals en forma de bresca de mel que s´estàn separant per a permetre la dispersió de les espores.

Sacs d´espores d´Equisetum telmateia que s´esqueixen i inicien la seva dispersió pel vent.

Gegantina inflorescència masculina de Cycas revoluta  amb una estructura cònica idèntica als estròbils de les Equisetaceae.

Imatge propera de la inflorescència anterior amb les escates separades per a que el vent pugui dispersar el pol.len de les flors sense pètals amagades al fons de la inflorescència. 


Inflorescències masculines de Zamia furfuracea, una planta mexicana extraordinàriament primitiva. Les seves inflorescències son idèntiques als estròbils dels Equisetum.

 
En aquesta imatge veiem l'interior d'una inflorescència masculina de Zamia furfuracea amb els petits sacs de pol·len ja buits després de la seva dispersió pel vent. La seva estructura sorprèn pel seu gran parescut amb els sacs d'esporangis d'un Equisetum. Uns quants milions d'anys d'evolució varen permetre donar el salt d'espores a pol·len, o millor dit, de microspores masculines a pol·len, ja que les megaspores femenines es varen transformar en llavors.

Si observem cadascun dels petits subgrups de flors masculines d'aquesta inflorescència de Pinus canariensis, podrem constatar la seva gran semblança amb els estròbils de les Equisetaceae i les inflorescències masculines de les Cycadaceae i Zamiaceae.

Aquestes bellíssimes inflorescències masculines de l´Avet de Ronda, Abies pinsapo, tenen també la mateixa estructura que els estròbils de les Equisetaceae, les Zamiaceae i les Cycadaceae.

Una estructura molt simplificada semblant a les anteriors és la de l´estròbil de la diminuta falguera Ophioglossum lusitanicum, format per dues fileres d'esporangis.

 
 Un altre exemple simplificat són aquestes diminutes inflorescències masculines de la conífera Tetraclinis articulata, endèmica de Múrcia. Cadascuna d'elles té una estructura bàsica idèntica als exemples anteriors.

També els aments masculins de l'avellaner segueixen el mateix patró estructural i funcional que una fronda fèrtil d´Osmunda regalis.

Imatge macroscòpica d'un ament d'avellaner amb el detall de les escates trilobulades cotonoses que se separen en madurar i així permeten que els grans de pol·len continguts en els 8 estams que s'amaguen a la seva cara interna puguin ser dispersats pel vent.

Si ens fixam en les inflorescències femenines d'aquestes plantes veurem que la seva estructura bàsica també guarda una extraordinària semblança amb els estròbils de les falgueres Equisetum i Ophioglossum. La naturalesa és molt conservadora i té una forta tendència a l'economia. Quan després de múltiples experiments aconsegueix trobar una estructura exitosa, deixa de gastar temps i energia cercant noves adaptacions i es limita a repetir la mateixa estructura en tots els descendents de l'ésser viu primigeni. Només en alguns casos canvia parcialment alguns detalls per a aconseguir una millor eficiència reproductiva i/o adaptativa.

Diminuta inflorescència femenina de Pinus halepensis, pràcticament igual a l´estròbil de les falgueres de la família de les Equisetaceae.

Inflorescència femenina de Pinus pinea.

Estròbil d´Equisetum ramosissimum.

Detall dels esporangiòfors en forma de cel.letes de bresca de mel.

 Inflorescència femenina d´Encephalartos lehmannii de Sud-àfrica de la família de les Zamiaceae, una planta antediluviana a mig camí entre una falguera i una conífera. De fet s'ha trobat el seu possible avantpassat fòssil que per desgràcia es va extingir. Es tractava d'una falguera molt evolucionada que fou capaç de produir megaspores femenines que no eren dispersades pel vent sinó que es quedaven dins l'esporangi, germinaven en ell i donaven lloc a un gametòfit femení amb una oòsfera, la qual era fecundada per un anterozoide procedent d'un gametòfit masculí. Després de la fecundació es formava un embrió, un esporòfit que paralitzava el seu creixement i entrava en diapausia o repòs. Acabava de néixer la primera llavor. Quan queia en un mitjà adequat, reiniciava el creixement de l'embrió i donava lloc a una nova planta, la primera capaç de reproduir-se per llavors.

Inflorescència femenina de Macrozamia communis, anomenada Burrawang, una planta també molt primitiva originària de Nova Gal·les del Sud a Austràlia. 

L´estructura d´aquesta inflorescència femenina de Macrozamia communis s´assembla extraordinariament a un conus de conífera, una pinya tropical, un estròbil d´Equisetum, etc.. Recoman ampliar la foto amb un doble clic.

També les Bromeliaceae tenen inflorescències semblants a un estròbil d´Equisetaceae. Aquí veiem la inflorescència d'una pinya tropical, Ananas comosus, una planta també molt primitiva que guarda una extraordinària semblança en la seva inflorescència amb les Zamiaceae i les Cycadaceae.

 Pinya de pi pinyoner, Pinus pinea, les escates del qual s'obren en madurar i permeten la dispersió dels pinyons. Si tenen sort i cauen a un lloc molt il·luminat lluny de l'ombra de sa mare, germinen i a poc a poc es va formant un petit bosquet de pins germans. Si ens fixam en l'estructura d'aquesta pinya i la comparam amb un estròbil d´Equisetum, les escates serien els esporangiòfors hexagonals lleugerament modificats i els grans pinyons serien l'equivalent als sacs d'espores. Com ja hem vist prèviament en l'explicació del naixement de la primera llavor pròpiament dita en la falguera extingida, cadascun d'aquests grans pinyons seria en realitat la oòsfera d'un gametòfit femení nascut d'una megaspora que ha estat fecundada per un anterozoide o gra de pol·len portat pel vent procedent d'un gametòfit masculí. Aquestes oòsferes fecundades o pinyons amb l'esporòfit o embrió parcialment desenvolupat al seu interior creixen de dos en dos ocupant tot l'espai que ocupaven fa milions d'anys els sacs d'espores dels esporangis del seu ancestre primigeni, que va tenir l'atreviment de donar un gran salt en l'evolució i va transformar les megaspores en llavors. Varen néixer així les Spermatophytas o plantes superiors que es reprodueixen per llavors.


 L'estructura bàsica d'aquestes panotxes de blat de les Indies, Zea mays, crida l'atenció pel seu indiscutible parescut amb un estròbil d'Equisetaceae. Cada grà seria una oòsfera fecundada procedent d'una megaspora.


 Un arbre els fruits del qual en forma d´estròbil ens parlen clarament de la seva antiguitat o primitivisme és la Magnolia grandiflora. L´estructura bàsica segueix essent la mateixa amb poquíssimes variacions.

 
Les escates del fruit ens recorden als esporangiòfors de l´estròbil d'un Equisetum, a les escates de les flors masculines de l'avellaner i de la conífera murciana Tetraclinis articulata, a les escates de la pinya tropical, a les del fruit femení de la Macrozamia communis i a les del estròbil masculí de la Cycas revoluta.


Els bellíssims fruits vermells de la Magnolia grandiflora serien en realitat oòsferes femenines transformades en llavors. Les Magnoliaceae són arbres amb flors, bellíssimes flors per cert, no obstant això els seus fruits han romàs invariables al llarg de milions d'anys. No han tingut cap necessitat de canviar el model estructural. Els ha anat estupendament, perrmetent-los sobreviure a innombrables canvis climàtics.

Moltes altres plantes, en general molt primitives, tenen inflorescències en estròbil més o menys modificat. És el cas de les Araceae, el sistema reproductor de les quals ha deixat de dependre del vent per a la dispersió del pol·len i ha evolucionat per a adaptar-se a les mosques carronyeres que són les seves pol.linitzadores. Una de les araceae més famoses és la Amorphophallus titanum, la flor més gran del món.

 Inflorescència d´Arum italicum amb l´espàdix olorós similar a un estròbil que emet una desagradable olor a carn podrida i atreu les mosques carronyeres.

Anatomia íntima de la inflorescència d´Arum italicum. Quan una mosca de la carn, atreta pel seu perfum preferit, es posa damunt la superfície interna de l´espata, cau damunt els pèls descendents i rellisca cap a la part inferior de la inflorescència, on estan les flors femenines. Una vegada dins s'adona de l'engany i vol sortir, però els pèls descendents l'hi impedeixen. Altres mosques, algunes d'elles amb el cos cobert de pol·len procedent d'un altre Arum, cauen en el mateix parany i en la seva desesperació per sortir passen una vegada i una altra damunt les flors femenines i les polinitzen. Quan l´Arum detecta que les seves flors femenines ja han estat fecundades, madura les seves flors masculines que es cobreixen de pol·len. Al mateix temps deshidrata els pèls descendents que deixen de fer de barrera i les mosques ja poden sortir, però en fer-ho passen per damunt les flors masculines i es porten amb elles el pol·len de l´Arum. Una vegada defora i desesperades per la gana són atretes amb engany per les inflorescències d'altres Arum i torna a començar el procés de la pol·linització.

Tan les flors masculines com les femenines s´assemblen moltíssim als esporangiòfors de l´estròbil de l´Equisetum telmateia.

Una altra araceae, la Monstera deliciosa, també té la seva inflorescència en forma de estròbil.

Els seus fruits tenen la forma i l'estructura típica d'un estròbil..

Tan gran és la semblança de la inflorescència de Monstera deliciosa amb un estròbil que fins i tot repeteix fidelment l'estructura hexagonal dels esporangiòfors de l´Equisetum telmateia. En el cas de la Monstera deliciosa les flors masculines estan amagades entre les flors femenines hexagonals. Es veu sortir el pol·len entre els hexàgons. Aquest és potser l'exemple més demostratiu de la repetició d'un model evolutiu exitós.

 Imatge combinada amb la comparació dels hexàgons de l´Equisetum telmateia i la Monstera deliciosa.

I per a acabar aquestes bellíssimes inflorescències morades de l´Arum pictum, endemisme tirrènic que creix a Còrcega, Sardenya, Mallorca i Menorca. El seu espàdix quasi negre també te l´estructura en estròbil.