dimecres, 30 de novembre del 2011

Diploschistes diacapsis, li encanta que el trepitgin

El líquen Diploschistes diacapsis fou tot un descobriment per a mi. Aquell horabaixa de tardor caminava darrera el prestigiós botànic i excel·lent amic Joan Rita Larrucea, sortejant estepes, mates llentiscleres i romanins. Ens dirigíem cap a una bassa temporal situada a una garriga litoral del sud-oest de Mallorca per veure una petita població de la falguera aquàtica Marsilea strigosa, que era una de les meves assignatures pendents. En Joan s'havia ofert amablement a ensenyar-me-la.  

Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Mentre travessàvem una clariana de la garriga amb escassa vegetació i les roques calcàries guaitant per damunt la prima capa de terra argilosa, de sobte vaig notar que en Joan minorava el seu pas i mirava els meus peus de coa d'ull. S'havia adonat que jo evitava trepitjar els líquens i m'estava deixant enrera. Somrient em va dir: "No temis, no els fas cap mal si els trepitges. Aquests líquens creixen expressament als llocs de pas de persones i animals, ja que en trepitjar-los es trossegen i cada tros és un nou liquen que segueix creixent. És la seva manera de reproduir-se vegetativament per fragmentació".

La il·lusió per veure la Marsilea strigosa per primera vegada en la meva vida no em va impedir perdre una mica de temps contemplant aquella meravella de la naturalesa que s'ha adaptat intel·ligentment al trespoleig del bestiar. Em vaig ajupir i li vaig fer unes quantes fotos amb la meva vella càmera digital per endur-me-les com a record d'aquell dia ple de sorpreses que m'havia regalat en Joan. Una hora abans a una altra garriga m'havia mostrat una altra falguera diminuta que era també una assignatura pendent per a mi, l´Ophioglossum lusitanicum.


Ja sense por de trepitjar aquells líquens blancs que mai havia vist, vaig sentir com cruixien i es fragmentaven davall les meves sabates. Vaig treure el bolígraf que solc dur sempre a la butxaca de la camisa i vaig escriure al palmell de la meva mà el complicat nom del líquen que en Joan m'havia lletrejat, Diploschistes diacapsis. «Quan arribi a casa —vaig pensar—, cercaré informació a google i a una excel·lent Guia de Líquens, Molses i Hepàtiques que vaig comprar a Jerez de la Frontera fa uns anys».

Diploschistes diacapsis molt fragmentat després del pas d'un ramat d'ovelles.

El Diploschistes diacapsis, també anomenat Diploschistes steppicus, sol créixer a ple sol aplicat damunt substrats carbonatats o guixosos. A Mallorca viu damunt sòls argilencs molt pobres amb escasses pluges i una forta insolació. Vists des de lluny aquests líquens semblen afloraments de les roques calcàries sobresortint uns mil·límetres per damunt la capa de terra.


El cos del líquen, o sigui, la placa blanca rep el nom de tal.lus. Sol tenir un gruix d'uns 2 mil·límetres i arriba a mesurar fins a 20 centímetres de diàmetre. La seva superfície és irregular, berrugosa de color blanc amb tonalitats beig o gris clar i esquitxada de puntets negres o grisencs en forma de diminuts discs molt enfonsats en el tal.lus anomenats apotecis. De vegades parts del tal.lus estan separades del sòl deixant buits.

Un líquen és l'associació simbiòtica entre un fong i un alga. Els apotecis són els òrgans reproductors del fong simbiont o micobiont. En cada apoteci hi ha uns petits sacs anomenats ascs, on es formen les ascòspores verdoses o marronoses en nombre de vuit per cada asc. Després d'una pluja copiosa els ascs assoleixen ràpidament la maduresa, es tornen molt turgents i esclaten, alliberant les ascòspores explosivament a l'aire perquè arribin el més enfora possible.

Detall dels apotecis en diferents estadis de maduració. Comencen puntiformes i a poc a poc es van eixamplant i enfonsant dins el tal.lus, formant petits cràters.

L'altre component del líquen rep el nom de ficobiont i està format per algues unicel·lulars que viuen en molt escàs nombre en el sòl. En condicions d'aridesa extrema les algues només poden sobreviure associades a un fong formant un líquen. Després d'una pluja copiosa algunes cèl·lules algals s'alliberen del fong i cauen en les petites basses on es reprodueixen com qualsevol alga. La seva vida aquàtica és molt breu. Si la bassa s'asseca, les algues moren. Per no extingir-se recorren a la intel·ligent estratègia d'associar-se a un fong.

Quan una ascòspora és dispersada per l'esclat d'un asc vola el més lluny possible ajudada pel vent i si cau sobre un substrat humit adequat, germina i comença a produir un embull de filaments o hifes. No obstant això, si no troba aviat un alga unicel·lular amb la qual associar-se, el fong mor literalment d'inanició en faltar-li l'aportació d'hidrats de carboni sintetitzats per la clorofil.la de l'alga.

Quan hi ha sort i l'atzar fa que tots dos simbionts es trobin en el mateix punt on va caure la ascòspora, generalment una petita acumulació d'aigua de pluja en terra, a mesura que les hifes del fong van formant un embull de filaments, és a dir, l'estructura del líquen, l'alga unicel·lular es va reproduint per divisió cel·lular simple i les noves cèl·lules algals es van situant entre les hifes en íntim contacte amb elles, com si es tractàs d'inquilins d'un edifici. Comença llavors la vertadera simbiosi. Les hifes fúngiques absorbeixen aigua i minerals del sòl i els transfereixen a les algues. Aquestes a canvi submisnistren a les hifes del fong els hidrats de carboni que han elaborat a partir de la llum solar. Formen així un matrimoni de conveniència ben avengut en el qual tots dos conjuges treuen un benefici. En definitiva, representen una intel·ligent estratègia de supervivència de dos éssers que per separat no podrien sobreviure.

S'entén, per tant, la necessitat d'aquest líquen de ser trepitjat, ja que la reproducció vegetativa per fragmentació del tal.lus és molt més fàcil i segura que l'atzarosa reproducció per espores en un hàbitat on les pluges són molt escasses i predomina la aridesa extrema durant la major part de l'any.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada