diumenge, 6 de novembre del 2011

Serra de Tramuntana de Mallorca, Patrimoni de la Humanitat

 El que la Unesco no sap

Fa sis milions d'anys l'Illa de Mallorca era el cim d'una muntanya envoltada per un desert sense vida assotat per espantoses tempestes de sorra carregada de sal. En ple període Messinià, a finals del Miocè, el Mar Mediterrani s'havia assecat quasi completament a conseqüència d'un canvi climàtic amb un refredament del clima global, que havia provocat una severa reducció de les pluges a la conca mediterrània i l'acumulació de l'aigua dolça en forma de gel damunt l'Antàrtida, amb la consegüent davallada del nivell de l'aigua dels mars i oceans. Al mateix temps les plaques tectòniques europea i africana havien xocat violentament i s'havia format el Massís Bètic-Rifeny, tancant el pas de l'aigua de l'Oceà Atlàntic cap al Mar Mediterrani. La disminució de les pluges i el cessament de l'aportació d'aigua oceànica havia assecat gairebé per complet la conca mediterrània, restant només alguns llacs molt salats a les parts més baixes. Les muntanyes i els llacs estaven envoltats per una gruixada capa de terra morta formada per la sal i els sediments dels animals marins i les algues que un dia varen poblar les aigües. 

Fantàstica vista de S'Illeta, un illot que es manté verge situat a pocs metres de la costa nord-oest de Mallorca. A la dreta s'alcen escarpats penya-segats que recorren la Serra de Tramuntana en tota la seva longitud i l'han preservada de la cobdícia humana per la seva inaccessibilitat. Són la part més guapa i millor conservada de l'illa.

   Penya-segat a Sa Calobra, situada a la part central de la Serra de Tramuntana, amb una aigua extraordinàriament neta. La darrera foca mediterrània de les Illes Balears, anomenada vell marí, Monachus monachus, abatuda a tirs per un guàrdia civil l'abril de 1958 en aigües d'Escorca, molt a prop del penya-segat de la imatge, segurament va descansar i va prendre el sol qualque vegada damunt les roques que es veuen a la part baixa de la foto.

Imatge del cim d'una muntanya de la Serra de Tramuntana en la qual destaquen les extraordinàries plantes anomenades coixinets de monja amb la seva típica forma arrodonida i aplanada cobertes d'espines temibles. (Recoman ampliar les fotos amb un doble clic)

El Mediterrani s'havia convertit en una immensa salina i des d'Àfrica i Àsia venien volant grans esbarts de flamencs rosats a alimentar-se de les algues, gambes vermelles, mosques Ephydra i caragolets que proliferaven dins les aigües salobres dels llacs mediterranis. El gregarisme d'aquestes aus convertia aquell paisatge de malson en un grandiós i ensordidor escenari de ballet amb milions de ballarines vestides de rosa que xapotejaven a l'uníson com engronsades pel vent, seguint el ritme d'una música eterna gravada als seus gens. Després de mirar totes a dreta i esquerra corbaven les 19 vèrtebres cervicals dels seus llargs colls i enfonsaven el seu curiós bec dins l'aigua salobre. Amb cada glopet filtrat la riquesa d'aquella solució càustica els premiava amb uns grams de nutritiu plàncton, repetint cada dia centenars de vegades els mateixos moviments del ball que només elles coneixien. Aconseguien així extreure milers de tones d'algues i animalons, els quals es reproduïen a un ritme endiablat nodrint-se a la vegada de les femtes, les plomes, els pollets morts i els ous nials dels flamencs en un interminable cicle de vida i mort que va durar un milió d'anys. Vídeo Ball dels flamencs.

Algunes plantes halòfiles com les salicòrnies, les salsoles, les suaedes i les sarcocòrnies sobrevivien amb les seves arrels adaptades al fang càustic dels marges dels llacs. Les pluges eren molt escasses i irregulars, una mica més generoses als cims de les muntanyes, on regnava a pler l'antílop nan Myotragus balearicus sense la pressió de cap depredador terrestre. Els seus únics enemics naturals eren les grans aus rapaces amb força suficient per caçar qualque exemplar jove, ferit o malalt.

Crani de Myotragus balearicus amb la seva robusta mandíbula adaptada al brostejar de les coriàcies plantes mediterrànies i els seus dos incisius de rata a la part inferior que varen donar forma als coixinets de monja, com si es tractàs d'un escultor. La depredació incessant d'aquest antílop durant milions d'anys va obligar les seves plantes preferides a adaptar-se per sobreviure mitjançant successives mutacions que les varen dur a cobrir-se d'espines i a amagar els seus brots més tendres i nutritius dins el garbuix de les branquetes espinoses. El Myotragus balearicus es va extingir fa uns quatre mil anys per la depredació despietada dels primers habitants de Mallorca i Menorca que el caçaven amb gran facilitat, ja que les seves potes molt curtes i l'estructura òssia peculiar de les seves articulacions li impedien saltar i girar. Només podia avançar en línia recta i a escassa velocitat. Havia viscut plàcidament gairebé sense depredadors durant milions d'anys i en uns pocs decennis fou esborrat de la faç de la Terra.

Durant el milió d'anys que va durar el període Messinià varen sorgir per successives mutacions adaptatives nombroses espècies d'animals i plantes, moltes de les quals sobreviuen en l'actualitat com a vertaders tresors. És el cas del diminut Ferreret, Alytes muletensis, un petit calàpot endèmic de la Serra de Tramuntana de Mallorca, en perill crític d'extinció, que en els darrers anys ha hagut d'afrontar un altre greu problema que amenaça encara més la seva supervivència, una malaltia anomenada quitridiomicosis causada per un fong. Per sort està superant amb èxit aquesta malaltia i tot sembla indicar que sobreviurà.

Imatge d'un Ferreret. 
Aquesta fotografia i la següent són propietat del fotògraf professional mallorquí Pedro Lorenzo Palou.

Un altre Ferreret amb els seus calapotins, fotografiats al juny a la Serra de Tramuntana.

Entre les plantes que varen sorgir durant el període Messinià del Miocè tardà destaca una falguera, la distribució actual de la qual ens parla clarament del moment en què va aparèixer sobre la terra després de successives hibridacions i mutacions adaptatives. Es tracta de l'Asplenium azomanes, un híbrid al·lotetraploide amb dos genomes complets al nucli de les seves cèl·lules. Un dels genomes li ve del seu progenitor macaronèsic, l'Asplenium azoricum, una falguera actualment endèmica de les Illes Açores, i l'altre genoma d'un exemplar del complex trichomanes, tal vegada l'Asplenium trichomanes subsp. hastatum.

 Asplenium azomanes a l'encletxa d'una roca calcària orientada cap al nord-oest. Vaig fer la foto a les muntanyes que envolten la Vall de Sóller, situada en plena Serra de Tramuntana.

A la Vall de Sóller l'Asplenium azomanes s'ha hibridat amb l'Asplenium trichomanes ssp. quadrivalens i ha donat lloc a l'Asplenium x tubalense, un vigorós híbrid al·lotetraploide que, a pesar de ser pràcticament estèril, aconsegueix generar alguna diplòspora fèrtil, les suficients per perpetuar-se. Al contrari que el seu pare que fuig de la llum directa i aplica les seves frondes contra les pedres per evitar els rajos solars, el seu fill híbrid adora el sol i estén les seves llargues frondes cap a la llum. La seva heliofilia és una herència del seu altre progenitor, l'Asplenium trichomanes subsp. quadrivalens.

Les velles parets dels marges de Sóller plenes de molses i líquens i orientades cap al nord-oest són l'hàbitat de l'Asplenium azomanes i el seu fill l'Asplenium x tubalense. Totes les petites falgueres de la família de les Aspleniaceae que creixen a Sóller viuen arrelades damunt un substrat de molses i líquens. És una forma de simbiosi.

 Vall de Sóller envoltada de muntanyes que la protegeixen dels vents del nord, condensen als seus vessants en forma de rosada la brisa marina carregada d'humitat i creen un microclima càlid i humit ideal per a les petites falgueres híbrides que són un dels tresors botànics més desconeguts de la flora balear. Qualque hivern els cims de les muntanyes es cobreixen de neu, que es fon ràpidament i nodreix d'aigua dolcíssima les fonts que tan sàviament varen saber trobar i canalitzar fa vuit segles els moros mallorquins, que foren despullats de la seva estimada illa i convertits en esclaus a la seva pròpia terra. És de justícia reconèixer la seva inestimable aportació a l'arquitectura de les fonts, les canals de reg i els marges de la Serra de Tramuntana.

Durant el període Messinià del Miocè tardà els fons marins de les zones costaneres de les illes de la Macaronèsia, d'Europa i d'Àfrica havien emergit fora de l'aigua per la baixada en uns 100 metres del nivell del mar i, juntament amb el recent format Massís Bètic-Rifeny, havien transformat aquella vasta regió en un tot continu amb poca aigua que les separàs, la qual cosa permeté l'intercanvi d'espècies entre els diferents arxipèlags de la Macaronèsia i, a la vegada, amb la península Ibèrica i el nord d'Àfrica.

Mapa aproximat del Mediterrani occidental durant el Miocè tardà. La Serra de Tramuntana formava part del Massís Bètic-Rifeny. El nivell de l'aigua dels llacs salobres augmentava o disminuïa segons les pluges, de manera que durant alguns mil.lennis restaren pràcticament secs.

A mesura que el clima s'anava fent cada vegada més sec i fred algunes plantes subtropicals com l'Asplenium anceps i el seu fill híbrid al·lotetraploide, l'Asplenium azoricum, que havien sorgit a través de mutacions i hibridacions durant els primers milions d'anys del Miocè i estaven adaptats a un clima més càlid i humit, no varen poder suportar la sequera i el fred del darrer milió d'anys del Miocè tardà i les seves poblacions s'anaren extingint des del nord cap al sud i des de l'est cap a l'oest, fins a romandre reclosos a les illes macaronèsiques. En l'actualitat l'Asplenium anceps sobreviu a les muntanyes de les Illes Canàries més humides, a l'Illa de Madeira i a les Illes Açores, mentre que el seu fill l'Asplenium azoricum ha romàs reclòs a les Illes Açores, les més humides de la Macaronèsia.

En algun moment durant la seva retirada cap a l'oest l'Asplenium azoricum es va hibridar amb l'Asplenium trichomanes i va donar lloc a un vigorós híbrid al·lotetraploide molt més adaptat a la sequera i al fred, l'Asplenium azomanes, el qual ràpidament va superar l'esterilitat pròpia de tots els híbrids al·lotetraploides i amb diverses mutacions va aconseguir reproduir-se amb molt d'èxit, tant que va arribar a poblar les roques calcàries orientades cap al nord-oest de tota aquella vasta regió meridional de terres emergides.  

Distribució actual de l'Asplenium azomanes. 

En acabar el milió d'anys del període Messinià el clima va sofrir un escalfament global que va fer augmentar les pluges i va fondre gran part dels gels antàrtics, de manera que les aigües oceàniques es varen elevar en uns 60 metres. Al mateix temps les plaques tectòniques africana i europea es varen separar partint en dues parts el Massís Bètic-Rifeny i es va formar entre elles un gran solc, l'Estret de Gibraltar, que va permetre de nou l'entrada d'aigua de l'Oceà Atlàntic cap al Mar Mediterrani. Aquesta aportació d'aigua oceànica juntament amb l'augment de les pluges va omplir de nou amb gran rapidesa la conca mediterrània que va deixar de ser un desert salobre en només mil anys. En elevar-se el nivell del mar les muntanyes es varen transformar en illes, quedant emergits els cims i els vessants de les mateixes, i la població de l'Asplenium azomanes va romandre fragmentada en tres regions separades pel mar: el sud de la península Ibèrica, les illes Balears més occidentals i el Rif marroquí.

Immens alzinar pràcticament verge al vessant d'una muntanya de la Serra de Tramuntana. Aquest era l'hàbitat paradisíac del Myotragus balearicus.

 Des de fa més de mil cinc-cents anys l'home aprofita els suaus vessants de les muntanyes de la Serra de Tramuntana per conrear oliveres, retenint la terra calcària amb parets de pedra seca en forma de terrasses.

L'Illa de Mallorca, igual que la resta d'illes mediterrànies, és doncs una gran muntanya que al final del període Messinià fou envoltada per l'aigua i es va transformar en una illa. El cim d'aquesta gran muntanya anomenada Mallorca és l'actual Serra de Tramuntana que fa milions d'anys va formar part de la gran serralada del Massís Bètic-Rifeny. 

Inflorescències d'Arum pictum amb el seu negre espàdix que emet una desagradable pudor a carn putrefacta per atreure les mosques carronyeres que són les seves pol·linitzadores.

Una altra planta balear molt abundant a la Serra de Tramuntana ens parla també del període Messinià, l'Arum Pictum, un endemisme tirrenià que es va formar durant aquell convuls milió d'anys del Miocè tardà. Quan el Mar Mediterrani era un desert ressec les illes de Mallorca i Menorca estaven pràcticament unides amb una profunda vall entre elles i formaven una única gran illa que al seu extrem oriental s'unia amb l'illa de Sardenya amb molt poca aigua que les separàs, formant juntament amb la veïna illa de Còrsega i el sud de França l'anomenada Regió Tirreniana, la qual cosa va permetre l'intercanvi de plantes i animals entre les aleshores muntanyes balears orientals, Còrsega, Sardenya i la costa francesa. L'Arum pictum viu doncs en l'actualitat a les illes que conformaven les muntanyes de la regió Tirreniana.

 Flors de Paeonia cambessedesii al març. El color dels pètals pot variar entre un rosat molt pàl·lid quasi blanc i un granat intens. Recoman ampliar la foto amb un doble clic per apreciar millor la seva exquisida bellesa.

Una de les plantes més boniques de la Serra de Tramuntana és l'endèmica Paeonia cambessedesii amb unes flors espectaculars. La seva arribada a les illes Balears té també una estreta relació amb el període Messinià. Fa uns anys uns prestigiosos botànics varen realitzar un estudi genètic de totes les peònies europees i asiàtiques. Després d'analitzar els resultats i comparar les variacions en els diferents marcadors genètics varen concloure que totes les peònies del Mediterrani procedeixen d'un híbrid ancestral asiàtic que es va formar fa milions d'anys per la hibridació entre dues peònies dels altiplans de l'Àsia central. Des d'allà aquest híbrid antediluvià va anar colonitzant les terres de tota Àsia i el Japó, arribant fins al Pròxim Orient. Tot seguit va prosseguir la seva expansió per tots els països riberencs del Mediterrani i tota Europa. A cada nou territori conquistat s'anava diferenciant en diferents espècies per successives mutacions adaptatives.

 Una altra flor de Paeonia cambessedesii amb el detall dels nombrosos estams grocs carregats de pol·len i el pistil vermell i ramificat al centre.

Quan un dels seus descendents va arribar a la regió Tirreniana en ple període Messinià va colonitzar una després l'altra les aleshores muntanyes de Còrsega i Sardenya i des d'allà va saltar a Menorca i Mallorca. Després de la posterior pujada del nivell del mar, les muntanyes balears es varen convertir en illes i la peònia tirreniana va romandre aïllada i va sofrir diverses mutacions adaptatives fins a transformar-se en la nostra bellíssima Paeonia cambessedesii que en l'actualitat només viu a Mallorca, Menorca i Cabrera. Malgrat haver-hi centenars d'espècies de peònia a Europa i Àsia, totes elles tenen els dos mateixos ancestres asiàtics.

 Dryopteris pallida subsp. balearica a l'encletxa d'una roca del Cap de Formentor situat a l'extrem nord de la Serra de Tramuntana.

A les muntanyes de la Serra de Tramuntana viu una falguera la història de la qual té també una estreta relació amb el Miocè tardà. Es tracta de la Dryopteris pallida subsp. balearica. Igual que l'Arum pictum i la Paeonia cambessedesii aquesta falguera nana de la família de les Aspidiaceae també procedeix del continent europeu. Abans de colonitzar les muntanyes balears a Europa hi vivia la Dryopteris pallida subsp. pallida, una falguera robusta de grans frondes que s'havia hibridat amb la Dryopteris oreades i havia donat lloc a un híbrid al·lotetraploide, la Dryopteris tyrrhena.

Quan el Mediterrani es va assecar durant el Messinià, les espores de la Dryopteris pallida subsp. pallida i de la seva filla híbrida Dryopteris tyrrhena varen aconseguir colonitzar les aleshores muntanyes de Còrsega i Sardenya i posteriorment el cim fresc i humit de la muntanya de Mallorca, és a dir, l'actual Serra de Tramuntana. La Dryopteris pallida subsp. pallida va sofrir una mutació nanitzant per adaptar-se millor al clima ressec i calorós de Mallorca i donà lloc a la mallorquina Dryopteris pallida subsp. balearica, mentre que la Dryopteris tyrrhena va prosseguir en la seva expansió cap al Massís Bètic-Rifeny i va arribar fins a l'actual Serra Nevada granadina, única localitat d'aquesta falguera a la península Ibèrica.

Vigorós exemplar de Dryopteris tyrrhena procedent del cim del Puig Major, la muntanya més alta de la Serra de Tramuntana, cultivat al Jardí botànic de Sóller per evitar la seva extinció. L'exitós cultiu de les seves espores ha produït nombroses filles que permetran la repoblació al seu hàbitat natural.

La curiosa distribució actual de la Dryopteris tyrrhena en territori espanyol ens demostra el seu claríssim origen messinià. Com en el cas de l'Asplenium azomanes, la posterior pujada del nivell del mar va aïllar les poblacions de Mallorca i Granada. A ambdues localitats està reclosa als frescos cims permanentment humits de les muntanyes més altes. A Mallorca està en perill crític d'extinció per la destrucció incessant del seu hàbitat i el brostejar despietat de les cabres assilvestrades. El nombre d'exemplars en estat silvestre no supera les dues dotzenes.

                     -----------------------------O------------------------ 

No vull acabar aquest article sense esmentar altres plantes endèmiques que viuen a la Serra de Tramuntana. A diferència de les ja esmentades no tenen un clar origen messinià, però la seva bellesa o la seva raresa les fan mereixedores d'una atenció especial. Algunes d'elles viuen a les roques costaneres, unes altres als cims més elevats i les altres a les faldes de les muntanyes, especialment les orientades cap al nord i el nord-oest.

La diminuta Naufraga balearica, un altre tresor botànic de la Serra de Tramuntana. És l'única espècie del gènere Naufraga. Pertany a la família de les Umbelliferae.  

En els darrers trenta anys la Naufraga balearica ha estat motiu d'una intensa polèmica entre botànics, ja que al principi se la considerava un endemisme estricte de Mallorca, però en 1981 fou trobada una petita població d'una planta aparentment idèntica a l'oest de l'Illa de Còrsega entre Cargèse i Piana. No obstant això dos anys després en 1983 un grup de botànics va tornar al mateix lloc i malgrat cercar-la intensivament no va aconseguir trobar-la. Des de llavors se la considera oficialment extinta a Còrsega.

Visió propera de les diminutes fulles de la Naufraga balearica.

L'única població coneguda de Naufraga balearica creix en una reduïda àrea del Cap de Formentor a l'extrem nord de la Serra de Tramuntana. No es descarta que puguin existir altres poblacions a la mateixa zona de Mallorca donat el difícil accés als replans rocosos dels penya-segats on viu. L'any 2006 fou catalogada en perill crític d'extinció, ja que el nombre de plantes adultes conegudes s'havia reduït dràsticament sense un motiu aparent, tal vegada pel canvi climàtic o l'augment de la contaminació. Els exemplars de les imatges són cultivats i varen ser fotografiats al Jardí botànic de Sóller on sembla prosperar sense problemes. Esperem que aquest tresor botànic que porta entre nosaltres molts milions d'anys aconsegueixi sobreviure al brutal canvi climàtic provocat per la cobdícia i la insensatesa humanes.

El Senecio rodriguezii és un dels endemismes més bonics de les roques costaneres de Mallorca i Menorca. La planta és diminuta, les seves fulles són carnoses amb la superfície rugosa i pertany a la família de les Compositae. Sol créixer molt a prop de la mar a les roques esquitxades per les ones. Vaig fer la fotografia a la desembocadura d'un torrent que davalla de les muntanyes molt a prop de S'Illeta al municipi de Sóller.

Carex rorulenta, una Cyperaceae diminuta endèmica de les Illes Balears, especialment abundant a la Serra de Tramuntana. Vaig fer la fotografia a la Finca pública de Planícia al municipi de Banyalbufar.

 L'intens i lluminós color daurat de les floretes de la Brassica balearica, la petita col endèmica de Mallorca, alegra els cims de les muntanyes. El seu hàbitat preferit són les inaccessibles encletxes rocoses verticals fresques i ombrívoles on està a resguard de les cabres.

L'Ophrys balearica és l'única orquídia endèmica de les Balears. Pertany al grup de les Ophrys bertolonii. El seu label és vellutat d'un intens color granat fosc gairebé negre. La taca central en forma d'escut també és granat amb una cridanera lluentor metal·litzada. El ginostem sembla el caparrí d'una au amb el seu bec i els seus ulls ataronjats. Vista de prop és una flor d'una bellesa exquisida. Vaig fer la fotografia a una muntanya del municipi de Sóller situat a la part central de la Serra de Tramuntana. Recoman ampliar la foto amb un doble clic.

 
 L'Erodium reichardii és una planta diminuta de la família de les Geraniaceae. És endèmic de Mallorca i Menorca. Sol créixer damunt roques fresques i ombrívoles a prop de la mar. Vaig fer la fotografia a principis de març al Cap de Formentor situat a l'extrem nord de la Serra de Tramuntana.

L'Asplenium majoricum és un campió de la supervivència. Aquesta falguereta diminuta amb frondes que no solen superar els 5 centímetres de longitud és un dels tresors botànics més representatius de la Serra de Tramuntana. Es va originar per la hibridació entre l'Asplenium fontanum i l'Asplenium petrarchae subsp. bivalens, tots dos extraordinàriament escassos, els gens dels quals, davant el perill imminent d'extinció, han aconseguit sobreviure en el seu fill híbrid, molt més resistent al clima de Mallorca. És capaç de suportar fins a sis mesos sense una gota de pluja amb la intel·ligent estratègia de l'estivació, en la qual es deshidrata completament fins a semblar mort i així roman fins que per fi a la tardor cau la primera pluja. En menys de 24 hores s'obra el miracle. Les frondes es rehidraten, reverdeixen, s'expandeixen i l'endemà l'Asplenium majoricum llueix tan fresc i ufanós com a la primavera, com si res fos estat. El miracle és tan espectacular que, malgrat dur ja molts d'anys veient-lo cada tardor, se m'eixampla el cor i m'emocion com un nin davant l'explosió de vida d'aquestes falgueretes que cada any moren i ressusciten.

L'Asplenium trichomanes subsp. inexpectans és una altra raresa botànica de la Serra de Tramuntana. Aquesta petita falguera té les frondes molt fràgils amb la làmina com arrufada i acabada en una pinna apical gran. Tem el sol directe i la seva heliofòbia el porta a aplicar les seves frondes contra les pedres en un desesperat intent d'evitar els rajos solars.

El Barranc de Biniaraix situat en plena Serra de Tramuntana és en si mateix un espectacle d'una bellesa impactant i inoblidable. Està recorregut per un torrent del mateix nom i és l'hàbitat ideal de nombroses falgueres, especialment l'Asplenium majoricum i els seus híbrids: Asplenium X orellii, Asplenium X sollerense, Asplenium X reichsteinii i Asplenoceterach barrancense. També hi ha algun exemplar de Dryopteris pallida subsp. balearica.

 L'Asplenoceterach barrancense és una falguera híbrida extraordinàriament escassa, tant que en les meves  nombroses passejades per les muntanyes de la Vall de Sóller només he aconseguit trobar un exemplar. És producte de la increible hibridació entre l'Asplenium majoricum i el Ceterach officinarum subsp. officinarum. Per desgràcia aquest exemplar sofreix la depredació despietada de les cabres assilvestrades que es mengen les seves frondes diverses vegades a l'any i cada vegada està més afeblit. Els organismes que l'haurien de protegir l'ignoren.

 Aquí podem veure els dos progenitors de l'Asplenoceterach barrancense i el seu fill híbrid creixent arrelats dins la molsa que emplena els forats de la mateixa pedra calcària d'una paret de marge orientada cap al nord-oest a uns 300 msnm.

Un altre extraordinari tresor botànic és el Crocus cambessedesii. La seva bellesa i la seva floració efímera atreu nombrosos botànics europeus que viatgen fins a Mallorca amb l'única intenció de contemplar-lo i fotografiar-lo. Vaig fer la foto al camí costaner que duu fins al Torrent de Pareis.

El Torrent de Pareis, situat a Sa Calobra, durant milions d'anys ha anat excavant un profund barranc, les elevades parets del qual acaben bruscament a la mar. 

 Fa uns anys vaig tenir una experiència tan fantàstica, tan espiritual i màgica que mai se m'oblidarà. Un matí de tardor em vaig aixecar molt prest amb la idea de cercar falgueres a les roques d'aquest barranc. Vaig arribar quan acabava de sortir el sol, els rajos de l'alba il·luminaven les escasses aigües del torrent, no hi havia ningú i vaig anar caminant barranc amunt damunt la gruixada grava del llit del torrent amb les altes parets rocoses a cada costat. De sobte em vaig adonar que l'únic renou era el de les meves pròpies passes damunt la grava que les parets del barranc em retornaven amb el ressò. Em vaig aturar i vaig escoltar atònit l'impressionant silenci d'aquell lloc màgic. Era un espectacle meravellós de naturalesa pura, verge, intacta, el més semblant al Paradís Terrenal. El cor es va accelerar i va bategar amb força dins el meu pit i els meus ulls es varen humitejar per l'emoció. Mai ho podré oblidar.

 
 Vella Phyllitis sagittata amb els seus bells sorus que es transparenten a contrallum. Aquesta escassa falguera d'una bellesa antediluviana viu feliç a les roques fresques del naixement del Torrent de Pareis. Les seves poblacions peninsulars estan en franca regressió, sobretot a Andalusia.

La petita composta rupícola Crepis triasii és un endemisme de Mallorca, Menorca i Cabrera. El seu hàbitat són les encletxes de les roques calcàries de l'alta muntanya orientades cap al nord i nord-oest. 

La labiada Phlomis italica és un altre endemisme de Mallorca i Menorca molt abundant a les clarianes dels vells alzinars de la Serra de Tramuntana. Les seves vistoses flors rosades i vellutades s'obrin al maig.

L'endemisme Rhamnus ludovici-salvatoris, dedicat a l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, estima el sol directe de l'alta muntanya de Mallorca, Menorca i Cabrera. Vaig fer la fotografia dels seus bellíssims fruits vermells a un vell olivar del llogaret de Caimari.


La Solenopsis balearica, antigament anomenada Solenopsis minuta subsp. balearica, és un altre endemisme de Mallorca de la família de les Campanulaceae. La seva petitissima mida no resta bellesa a les seves flors. Viu a les parets dels penya-segats litorals de la Serra de Tramuntana i a les muntanyes d'Artà. La seva necessitat d'humitat permanent l'obliga a créixer dins les encletxes regalimants.

I finalment vull mostrar-vos aquesta flor tan brillant de Ranunculus weyleri, un diminut ranuncle endèmic de Mallorca que viu dins les encletxes de les roques orientades cap al nord al cim del Puig Major i a les muntanyes d'Artà.

Ara la UNESCO, coneixent un poc més aquests tresors botànics, tendrà més motius per apreciar els valors naturals d'aquesta joia mediterrània que tan encertadament va declarar Patrimoni de la Humanitat.


4 comentaris:

  1. Qui pogués algun dia anar a veure aquestes joies!!.Enhorabona un cop més per l´article Joan.

    ResponElimina
  2. Un article interessantíssim que m'ha transmés tota la teva emoció!! Enhorabona!

    ResponElimina
  3. Avui he pegat un cop d'ull pel teu blog, és una passada i està molt elaborat. Aquest article és fantàstic i l'oferiré al meu amic Àngel, un dels responsables del patrimoni UNESCO d'Espanya; segur que li encantarà. Gràcies i a seguir publicant !!!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Pere. Estic content que t´hagi agradat. Esper que també li agradi al teu amic Àngel. El teu blog també és una passada, fet amb molt d´amor i amb unes fotos fantàstiques. Et felicit. Una abraçada.

    ResponElimina