diumenge, 11 de març del 2012

Romulea assumptionis, petitona i coqueta

La petita Romulea assumptionis és un endemisme tirrènic de la família de les Iridaceae. Viu a les Illes Balears i a les Îles d’Hyères prop de Marsella. Creix a les clarianes de les garrigues mediterrànies il·luminades pel sol del migdia. Comparteix el seu hàbitat amb estepes, mates llentiscleres, xiprells, cirerers de Betlem, esparegueres, albons, llampúdols, safrà bord, gagees, botges de cuques, fenàs, romaní, argelagues, ginestes, aladern de fulla estreta, orquídies, cebes marines, ullastres, alzines i pins blancs.

 Romulea assumptionis fotografiada al març l'últim dia de l'hivern a una garriga del centre de Mallorca a uns 210 msnm. El substrat on està arrelat el seu bulb està compost per terra argilenca i calcària coberta per una capa de molses i líquens que absorbeixen la humitat de la rosada i la transfereixen al sòl facilitant la supervivència de la petita Romulea. El bulb és diminut. Mesura entre 7 i 10 mil·límetres.

El botànic Joan Rita Larrucea, professor de la Universitat de les Illes Balears, després d'estudiar aquesta espècie en profunditat va poder comprovar que la Romulea assumptionis creix indistintament sobre sòls litorals molt secs com els de la Marina de Llucmajor, sobre sòls calcari-argilencs més humits de l'interior de Mallorca com la de la foto, sobre sòl sorrenc a la península d´Artà i fins i tot sobre substrats saturats d'aigua a l'alta muntanya mallorquina. Les variacions en el substrat no alteren el seu fenotip que en tots els hàbitats és sempre igual.

Fins fa pocs anys era considerada un endemisme estrictament balear, però a l'abril de 2004 un grup de botànics francesos, estudiant la flora de les Îles d’Hyères, vàren trobar una Romulea amb una fenologia atípica molt semblant a la Romulea columnae que en un primer moment els va fer pensar en una possible hibridació. No obstant això posteriorment vàren descartar aquesta possibilitat en constatar que, mentre els exemplars de Romulea columnae presents a les illes ja estaven alliberant les primeres llavors, aquesta Romulea estava iniciant la floració amb una clara separació cronològica de dos mesos entre ambdues floracions, la qual cosa feia impossible la seva hibridació. Per a més informació sobre la troballa recoman consultar aquest article: http://www.portcrosparcnational.fr/upload/rscientifique/Article21_5.pdf 

Visió lateral de la Romulea assumptionis anterior. La seva única flor s'obre a l'extrem d'una tija que no supera els 11 centímetres. Sol florir des de finals de març fins al maig.

Com ja vaig dir en un artícle anterior (Adoren al déu Sol), la Romulea assumptionis és un exemple de heliofilia extrema. La pol·linització de la seva única flor depèn tant dels insectes diürns que només obre els tèpals si els seus sensors de llum detecten suficients rajos ultraviolats incidint damunt ella. Sap que els seus pol·linitzadors només veuran la seva flor si aquesta és il·luminada directament per l'astre rei. Les venes violetes dels seus tèpals orienten als pol·linitzadors cap als òrgans reproductors de la flor on troben una goteta de nèctar com a premi a la seva inestimable contribució. Durant tot l'any la diminuta Romulea va acumulant nutrients i energia en el seu petit bulb subterrani amb l'única finalitat de produir una sola flor i assegurar així la supervivència de l'espècie. No pot malgastar energia inutilment ni pot posar en perill la seva descendència. La flor sempre està orientada cap al migdia. Si prop d'ella creixen pins blancs, ullastres o alzines que li fan ombra durant el matí, la seva flor espera pacientment als rajos solars del migdia per a obrir els tèpals. Els dies ennuvolats la flor roman tancada fins que millora el temps. Si aconsegueix ser fecundada el primer dia, a la tarda es tanca i ja no torna a obrir-se. En cas contrari s'obre diversos dies seguits fins a aconseguir el seu objectiu.

 
La flor de la Romulea assumptionis és hermafrodita, actinomorfa i erecta. Mesura entre 8 i 12 mil·límetres. Els tèpals són blancs amb venes violetes i estan units per la seva base formant un tub. Els estams tenen les anteres grogues i l'únic pistil és blanc i acaba en tres branques estigmàtiques profundament bífides amb divisions filiformes que no sobrepassen les anteres.


El fruit és una càpsula de 5 a 11 mil·límetres.

El gènere Romulea està integrat per 90 espècies que es distribueixen principalment pel Sud i Est d'Àfrica, especialment a la província del Cap (Sud-àfrica), on es troben 70 espècies, pel Sud-oest d'Europa, regió Mediterrània i regió Macaronèsica (Canàries, Madeira i Açores). Totes les Romulees són per tant euro-africanes. El nostre petit endemisme tirrènic fa 6 milions d'anys degué tenir una distribució molt major que l'actual. A finals del Miocè, durant el Període Messiniense, el Mar Mediterrani s'havia assecat gairebé completament i el Sud de França i les seves petites illes costaneres com les Îles d’Hyères, Còrsega, Sardenya, Illes Balears, Sicília, Malta, la Península Ibèrica, la Península italiana, el Nord d'Àfrica i la regió Macaronèsica formaven un tot contínu amb poquíssima aigua que les separés, de manera que durant el milió d'anys que va durar aquell període tan sec les espècies animals i vegetals vàren poder expandir les seves poblacions a tota aquella vasta regió. Quan la conca mediterrània es va tornar a omplir d'aigua, les muntanyes tirrèniques es convertíren en illes i les espècies vàren quedar aïllades. Així s'entén la curiosa distribució actual de la Romulea assumptionis.

Les fulles són filiformes, molt primes i agudes, d'entre 30 i 100 mil·límetres de longitud i menys de 0´8 mil·límetres d'amplària i es disposen en un sol plànol formant un arc sobre la terra com les aspes d'un ventall. El seu color és verd-grisenc amb tons vermellosos. Les seves fulles filiformes la diferencien clarament de l'altra espècie que viu a les Balears, la Romulea columnae, les fulles de la qual són aplanades, més amples i d'un color verd intens.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada