dimecres, 23 de maig de 2012

Cyclamen balearicum, reliquia del Miocè

El Cyclamen balearicum omple de flors blanques els boscos i roquissars ombrivols de les Illes Balears, la província de Girona i el sud de França. És especialment abundant a la Serra de Tramuntana de Mallorca on creix damunt un substrat calcari. Pertany a la família de les Primulaceae i és l'únic representant del gènere Cyclamen a territori espanyol.


La seva distribució actual ens parla clarament del seu origen miocènic. Com moltes de les plantes més guapes de les Illes Balears, aquest petit cyclamen va venir del sud d'Europa fa 6 milions d'anys durant la Gran crisi salina del Messiniense. La dessecació del mar Mediterrani va fer emergir les terres que separaven les illes mediterrànies de la Península Ibèrica, el sud de França, la Península Italiana i el nord d'Àfrica, transformant-les en grans muntanyes envoltades de valls resseques. 


Durant el milió d'anys que va durar aquella dessecació, moltes espècies de plantes europees i africanes vàren aprofitar per a expandir les seves poblacions a tota aquella vasta regió, saltant de muntanya en muntanya transportades per les aus, els mamífers, els rierols temporals que es formaven després d'alguna copiosa tempesta ocasional i els vents huracanats que provocaven espantoses tempestes de sorra molt salada en aixecar el gruixat sediment de l'antic mar de Tetis. Utilitzant qualsevol d'aquests mitjans, alguna llavor del Cyclamen balearicum europeu va aconseguir arribar fins a les que eren aleshores muntanyes balears, trobant en els seus frescos cims el clima ideal per a la seva colonització.


En finalitzar el milió d'anys del Període Messiniense el mar Mediterrani es va tornar a omplir d'aigua i la població del Cyclamen balearicum va quedar fragmentada en dues regions separades pel mar: una població continental al sud de França i a la província espanyola de Girona i una població insular a les Illes Balears.

 Típica flor de Cyclamen balearicum amb la seva posició lleugerament inclinada com si fos un fanal. Crida l'atenció l'intens color morat del pedicel que sosté la flor.

 
 La flor és molt fragant i té cinc pètals d'un intens color blanc immaculat, encara que de vegades poden presentar un lleuger tint rosat i fins i tot estar recorreguts per estries violàcies. A diferència de les altres primulàcies, els pètals dels cyclamens es dirigeixen cap a enrere adoptant la forma d'un capell de xef de cuina.

Els òrgans reproductors de la flor, és a dir, els cinc estams i el pistil, es troben amagats dins del tub format pels 5 pètals soldats a la seva base. La pol·linització és mirmecòfila, és a dir, duita a terme per les formigues, les quals també són les encarregades de la dispersió de les llavors per mirmecocoria. Existeix doncs una estreta simbiosi entre el petit Cyclamen balearicum i les formigues. La flor les atreu amb la seva fragància i els regala una goteta de nèctar a canvi dels grans de pol·len aferrats al seu cos procedents d'una altra flor. Una vegada les llavors han madurat les formigues les recol·lecten com a aliment, però ocorre que alguna es perd camí del formiguer ( per exemple si la formiga és caçada per algun insecte, aranya o sargantana) i aconsegueix germinar lluny de la seva mare. Pot ocórrer també que siguin tantes les llavors recol·lectades que no arribin a ser consumides totes i algunes aconsegueixin germinar. Una altra possible forma de dispersió seria la pluja torrencial que després de desprendre les llavors del fruit madur les portaria aigües a baix, quedant retingudes entre les encletxes de les roques calcàries, com veurem més avall.

 Les fulles del Cyclamen balearicum solen tenir taques blanques a la seva cara superior encara que no resulta difícil trobar alguna planta amb les fulles completament verdes.

Detall de les fulles anteriors.

A la cara inferior les fulles tenen un cridaner color morat. Aquest color és una adaptació del Cyclamen balearicum a l'escassa llum que arriba al sotabosc i a les ombrívoles encletxes rocoses on creix. Quan els rajos solars incideixen sobre les fulles, penetren en els seus teixits verds on estan els orgànuls anomenats cloroplasts que capten la seva energia lumínica i realitzen la fotosíntesi dels nutrients que necessita la planta. En les fulles normals els rajos solars que no són captats pels cloroplasts travessen les fulles i es perden. En les fulles del Cyclamen balearicum, en canvi, aquests rajos que s'anaven a perdre es troben amb la capa de cèl·lules riques en antocians morats del revers de les fulles i són reflectits com si d'un mirall es tractés, de manera que passen novament pels teixits verds de la fulla i els cloroplasts els aprofiten per a realitzar una segona fotosíntesi. És una intel·ligent optimització del procés.


Curiosa imatge amb una fulla adulta a l'esquerra al costat de nombroses fulles molt més petites, cadascuna de les quals correspon a un petit Cyclamen balearicum recent nascut. Les llavors haurien quedat retingudes a l´encletxa després de ser arrossegades per la pluja.

Mateixes fulletes anteriors amb una forma més arrodonida que les adultes. Aquests petits exemplars desenvolupen un tubercle subterrani que va acumulant aigua i nutrients durant diversos anys. A finals de la primavera les fulles s'assequen i el Cyclamen balearicum entra en estivació, esperant pacientment en forma de tubercle a que arribin les primeres pluges de la tardor. Llavors desperta de la seva letargia i brosta fulles noves i a finals de l'hivern o principis de la primavera emet un llarg pedicel de fins a 20 centímetres amb una única flor al seu extrem.

Cara inferior d'una de les fulletes anteriors amb el seu típic color morat. Si ens miram el dit índex ens farem una idea del seu diminut tamany. Encara que un podria pensar que es tracta d'una espècie nana diferent, la veritat és que són simplement exemplars joves en el seu primer any de vida procedents de llavors recent germinades. 



dimarts, 1 de maig de 2012

Helicodiceros muscivorus, el timador de les mosques

La planta Helicodiceros muscivorus és una campiona de la supervivència. Durant milions d'anys va sofrir mutacions adaptatives que anaven transformant el seu aspecte fins aconseguir la perfecció actual. Pertany a la família de les Araceae. Rep també els noms de Dracunculus muscivorus i Arum muscivorum. És una relíquia del Miocè que en l'actualitat pobla les costes rocoses de les illes i illots que fa uns 6 milions d'anys conformaven la regió Tirrènica: les Illes Balears, Còrsega i Sardenya, sempre prop de les colònies de gavines.

Helicodiceros muscivorus en plena floració a finals d'abril, fotografiat al Cap de Formentor de l´Illa de Mallorca. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls.

 
Exemplar jove d´Helicodiceros muscivorus amb les seves típiques fulles carnoses proveïdes d'un pecíol alat i una làmina amb un llarg lòbul anterior i dos lòbuls posteriors. La planta sorgeix d'un tubercle globós de fins a 14 centímetres de longitud i 6´5 centímetres d'amplària, profundament enterrat entre les encletxes de les roques calcàries litorals. A més de produir llavors, també es reprodueix generant petits tubercles al voltant del tubercle principal.

La inflorescència s'assenta damunt un llarg peduncle parcialment enterrat de fins a 16 centímetres. L´espata per la seva cara externa té un bonic color verd amb taques que recorden la pell d'una serp i per la seva cara interna un cridaner color porpra pàl·lid imitant la carn amb abundants pèls purpuris. La part inferior de l´espata està enrotllada en forma de tub i alberga les flors masculines i femenines situades a la part inferior de l´espàdix. Aquest mesura entre 13 i 40 centímetres de longitud. El seu extrem distal sobresurt fora del tub i està cobert per llargs pèls de color porpra fosc.

La flor de l´Helicodiceros muscivorus, que en realitat és una inflorescència amb nombroses flors masculines i femenines a l'interior del tub de l´espata, enganya a les mosques per la vista i l'olfacte. La superfície peluda color carn de l´espata imita a un animal mort en descomposició i l'extrem de l´espàdix s'assembla a la cua peluda d'una rata amb els seus tricomes purpuris molt foscos disposats en escovilló. La flor emet una intensa pudor a carn putrefacta que atreu a les escasses mosques carronyeres que sobreviuen a les costes rocoses alimentant-se dels cadàvers de les gavines, les rates i les cabres assilvestrades.

Mosca carronyera damunt l´espàdix. La inflorescència dura un sol dia i té una fase femenina i una masculina perfectament separades per a evitar l´autopolinització.

Mateixa mosca anterior temptejant el terreny. Les mosques que són atretes per l'olor a carn putrefacta del Helicodiceros muscivorus pertanyen als gèneres Calliphora i Lucilia. La de la foto pertany a l'espècie Calliphora sp. Robineau-Desvoidy, 1830.

La pol·linització per mosques és molt típica de les plantes de la família de les Araceae. L´espàdix i l´espata de totes elles tenen una estructura molt semblant i totes emeten una forta olor a carronya. Quan una mosca percep la pudor en l'aire, s'apropa volant i es posa sobre l´espata o l´espàdix. Intenta xarrupar els sucs de la falsa carronya, però no troba res. Llavors nota que del fons del tub de l´espata puja una pudor encara més intensa i creu que allà hi trobarà alguna cosa per menjar. L´espata està coberta de pèls disposats en sentit descendent que li faciliten el descens cap al fons del tub on estan les flors femenines receptives. Una vegada dins s'adona de l'engany i vol sortir, però els pèls descendents i altres pèls encara més llargs disposats radialment anomenats pistilodis que formen una barrera entre les flors masculines i femenines, l'hi impedeixen. Altres mosques han caigut també en el parany i alguna d'elles ja ha estat enganyada prèviament per una altra flor i porta pol·len adherit al seu cos. En la seva desesperació per sortir passa una vegada i una altra damunt les flors femenines i les polinitza. Quan l´Helicodiceros muscivorus detecta que les seves flors femenines ja han estat fecundades, madura rapidament les seves flors masculines que es cobreixen de pol·len. Al mateix temps deshidrata els pèls descendents i els pèls radials que deixen de fer de barrera i les mosques ja poden sortir, però en fer-ho passen per damunt les flors masculines i es porten amb elles el pol·len que és molt aferradís. Una vegada fora i desesperades per la gana són atretes amb engany per les inflorescències d'altres Helicodiceros muscivorus i torna a començar el procés de la pol·linització.

Cridaner espàdix pelut que imita a la perfecció la cua d'una rata. La superfície color carn de l´espata també està coberta de pèls. Aquests detalls ens parlen clarament de quins han estat els protagonistes d'aquest intel·ligent procés evolutiu: les rates que viuen a les roques litorals de les illes, les mosques que s'alimenten dels seus cadàvers i l´Helicodiceros muscivorus que es va adaptar als únics pol·linitzadors que habiten les costes rocoses, doncs com vaig poder comprovar mentre feia aquestes fotos, els únics insectes que vaig veure vàren ser les mosques atretes per les flors d'aquesta aràcia. És evident que aquests dípters litorals no poden sobreviure només amb els escassos cadàvers de rata que hi pugui haver en aquest hàbitat tan pobre. Segurament la seva principal font d'aliment siguin els cadàvers de les gavines i altres aus marines, així com els seus pollets, els seus ous abandonats i els seus excrements, ja que coincideix la floració de l´Helicodiceros muscivorus amb l'època de cria d'aquestes aus. Per lògica també cal pensar que les mateixes rates s'alimenten dels cadàvers de les gavines, els seus pollets i els seus ous. Tot sembla un engranatge perfecte, intel·ligentment coordinat per la natura per a facilitar la supervivència no només de la planta, sinó també de les seves mosques polinitzadores i les rates, omnívores per excel·lència, que netegen les roques costaneres de cadàvers i ous nials de les gavines, amb el que aquestes últimes també treuen profit en tenir el seu hàbitat net. Tal vegada les múltiples mutacions experimentals que va sofrir aquesta planta durant milions d'anys cercant la forma més eficient de la seva inflorescència vàren descartar la transformació en alguna cosa semblant a una gavina i li va resultar més fàcil i pràctic semblar-se al cadàver d'una rata. Cap també la possibilitat que en el Miocè tardà, fa uns 6 milions d'anys, quan aquesta planta estava en plena evolució i poblava tota la regió Tirrènica, existís en el seu hàbitat un rosegador actualment extint, tal vegada una musaranya, al que la planta va intentar semblar-se amb gran èxit.

Detall dels pels de l´espàdix i la superfície de l´espata.

La floració dura aproximadament 24 hores. L'endemà l´espata replega les seves voreres damunt l´espàdix i el seu extrem s´incurva cap avall. Dins el tub comença la maduració dels ovaris de les flors femenines recent fecundades que donaran lloc a fruits carnosos de color ataronjat. 

Fruits encara inmadurs d´Helicodiceros muscivorus. Fotografia cedida pels meus amics Rafel Cladera i Mª Angeles, grans amants de la vida i la natura.

A les Illes Balears aquests fruits són un aliment molt apreciat per la sargantana balear Podarcis lilfordi, que després de la digestió de la polpa defeca les llavors ja escarificades pels seus sucs gàstrics, les quals germinen amb molta facilitat abonades pel nitrogen de la femta. Aquest detall ha quedat demostrat pels tècnics dels jardins botànics en intentar germinar llavors en tests, doncs s'ha vist que les que han passat prèviament pel tub digestiu de les sargantanes tenen un índex de germinació proper al 100%, mentre que si se sembren els fruits directament sense retirar-los la polpa no germinen o ho fan en un baixissim percentatge. Retirant la polpa i sotmetent les llavors a l'escarificació química amb una solució àcida molt diluída, el percentatge d'èxits s'eleva moltíssim, però mai assoleix el 100% de germinació de les llavors menjades per les sargantanes balears. Per aquest motiu resulta preferible cercar amb paciència damunt les roques la femta fresca d'aquests petits rèptils durant les setmanes que s'alimenten dels fruits. Les llavors així recollides s'han de sembrar sense netejar-les de les restes d'excrements.