divendres, 25 d’abril de 2014

Central Senado Camagüey


Es conco'n Pere que va emigrar a Cuba


Corria l'any 1902 i s'estiu ja s'acabava. Na Maria de Can Torra va notar que s'infant que esperava, es primer, ja empenyia per a néixer. 

- Ai, Marededeueta, assistiu-me! - va exclamar tota retgirada. 

Estava tota sola. En Pere Estaca, es seu homo, era a llaurar s'ametllerar de sa finca d'Es Car Vermell i no tornaria fins a posta de sol. Ses sopes escaldades amb xulla que s'acabava de menjar per a dinar i que havia trobat tan bones, de cop li vàren fer un gir dins sa panxa, s'estómac no les va voler pair i li sortiren amb força per on les s'acabava d'empessar. Tot es trispol de sa cuina en va quedar empastissat. Na Maria brollava de suor, una suor freda que la féia tremolar de fred, millor dit, de por. Si, de por, perque sabia que hauria de parir aquell infant ben tota sola. 

Ses cames li féren fluix, s'hagué d'asseure i va rebentar amb uns plors desfets. Estava molt assustada. Ses contraccions des seu ventre eren cada vegada més fortes i doloroses. Així com pogué se'n va anar a dins sa cambra aferrada per sa paret i es mobles. Va obrir un calaix des canterano i va treure mitja dotzena de draps de cotó que tenia preparats per a quan li vendria es part. Amb un d'ells es va eixugar sa suor des front i ses galtes. Llavors va alenar fondo i amb so pensament es va posar a resar una Ave Maria. Ses darreres paraules de s'oració: "... i beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús..." li recordàren que Maria Santíssima també havia estat mare i havia parit es seu fill dins un estable i això la va conhortar. Es va aguantar es baix ventre amb una mà i així com pogué, entre gemec i gemec, se'n va anar cap a dins sa cuina, mentre sentia que ses aigues calentes des part li regalimaven per ses cuixes i ses cames i li xopaven ses espardenyes. 

Na Maria no duia calçons de davall. En aquell temps només en duien ses senyores de Ciutat. Ella era una pobra pagesa d'un poble des Plà i ses pageses mallorquines no duien aquests refinaments. Quan tenien "allò", quan els davallava sa sang de cada mes, s'alçaven sa falda i ses faldetes ben amunt, se fermaven un cordó per sa cintura i s'ajustaven amb ell per davant i per darrera un pedaç de cotó que els passava per enmig de ses cuixes. Una vegada acabada sa regla anaven a lloure, sense res davall.

Sa mare i ses germanes de na Maria eren a Can Torra, sa possessió on ella era nada vint anys enrera, que estava a més d'una hora de camí a peu. Ningú de sa familia sabia d'on venia aquell nom, què punyetes devia ser lo que torrava es seu repadrí o requetepadrí. Ella no hi podia anar en aquell estat. Era massa enfora. An es poble no hi tenia familia i no coneixia a ningú que la pogués ajudar. Hi havia una comare, una dona vella sempre malsofrida, però era molt doblerera i cobrava deu centims de velló per assistir a un part. Na Maria i en Pere no tenien doblers, encara no féia un any que s'eren casats i eren molt pobres. Vivien de lo que collien fent feina de sol a sol. Ses dones pobres parien es seus infants totes soles, com a molt ajudades per sa mare, sa padrina, una tia o una germana. 

Així que na Maria, sense haver vist mai un part, sabent només lo que li havia explicat sa mare, va posar dues cadiretes sense respatller una devora s'altra separades un pamet, va tirar palla neta enterra enmig de ses cadires per a que es nin no se fés mal si li patinava de ses mans, se va pujar sa falda i ses faldetes i se va asseure ben eixancada amb una anca damunt cada cadira i au Marieta a prémer s'ha dit.

Passaren un parell d'hores i s'infant no neixia. Na Maria estava rebentada i suava a les totes. Es cor li fallava i tenia por d'acubar-se. Amb tant de suar i gemegar sa boca se li era assecada i estava rabiosa de set, però se sentia es cap des nin enmig de ses cames que ja coronava i no s'atrevia a aixecar-se per a anar a beure un poc d'aigua fresca.

- Mumareta, on sou? No sentiu es meus gemecs? Veniu per l'amor de Déu. Tenc por de morir. No me veig amb coratge d'infantar tota sola. - suplicava sabent que ningú la sentia i molt manco sa mare que era una hora lluny.

A la fi, amb una darrera premuda, es cap de s'infant va guaitar, na Maria el va agafar amb ses dues mans i va estirar a poc a poc, mentre sentia com si tots es budells li volguessin sortir per sa naturalesa de dona. Va pegar un gran crit amb ses poques forces que li quedaven i es nin va sortir disparat, li va patinar de ses mans i va caure damunt sa palla. Quan el va veure tot xop de sang plorant a les totes na Maria també va rebentar a plorar de pura alegria i encara va estar més contenta quan li va veure sa piueta i es senyalets de mascle. "En Pere estarà molt content. - va pensar, agafant amorosa es seu primer infant. - Nombrà com ell, perque es meu sogre al cel sia també nomia Pere."

El va posar damunt un drap de cotó, el va embolicar ben embolicat i el va abraçar per primera vegada. Ja no podia ser més feliç. "Oh, què ho és de petitó es meu ninet. Jo no sé si el sabré surar." - va pensar emocionada sense moure-se de damunt ses dues cadiretes esperant que sortís es segon part tal com li havia explicat sa mare. Amb so nin damunt ses cuixes va fermar es cordó amb una cordellina a mig pamet des llombrigol i el va tallar amb un trinxet ben esmolat. Pocs segons després li va sortir es segon part i va caure damunt sa palla. Na Maria va sospirar aliviada. Tot havia acabat.

Es va posar dreta aferrant-se amb una mà a sa taula de sa cuina, mentre amb s'altra aguantava s'infantó, però ses cames li féren fluix i es va haver de tornar a seure. "He estat valenta per a infantar es nin tota sola i ara no me puc acovardar." - va pensar -  I traguent forces d'allà on no n'hi havia es va tornar aixecar. Aquest pic ses cames aguantàren. Va sentir que li regalimava sa sang calenta per ses cuixes i es va assustar. Moltes dones morien desagnades després de parir i ella ho sabia. Una germana de sa mare, sa tia Polònia i sa padrina den Pere, es seu home, s'hi havien mortes. Va alenar fondo, va mirar sa careta des nin i va tornar pensar que havia d'ésser valenta. Amb una mà va doblegar un drap de cotó, se'l va col.locar enmig de ses cuixes damunt sa naturalesa i així com pogué va anar fins a sa cisterna. A devora hi tenia sempre una gerra plena d'aigua fresca. Se'n va abocar un bon tassó i el se va beure tot. "Oh, què ho és de bona s'aigo quan un té set." - va exclamar encara no satisfeta i se'n va abocar un altre i un altre, fins a quatre. Mai havia tenguda tanta set.

En Pere Barceló Juan, de Ca n'Estaca i Can Torra, va néixer amb gana. Sa mare havia vomitat ses sopes escaldades amb xulla abans de parir i an es nin no li havia arribat res d'aliment. Pocs minuts després de néixer va començar a cercar sa mamella de na Maria. Ella se'n va témer i se va destapar un pit. Amb dos dits se va prémer es mugró, li vàren sortir un parell de gotes de llet i es nin quan va sentir s'oloreta va obrir una boca com un platet, va trobar tot d'una es mugró i se va posar a xuclar com un desesperat. A na Maria li regalimaven ses llàgrimes per ses galtes mirant com mamava es seu infantó. Se sentia valenta, poderosa, forta, perque havia estat capaç de parir tota sola es seu primer fill. Per fi ja era mare i era tan gran s'alegria que sentia dins es seu cor que tot es patiment des part ja no li importava.

Quan a posta de sol va arribar en Pere, esclatat de llaurar tot lo dia amb so mul eguí que li havia regalat es seu sogre quan es casàren, va trobar sa casa a les fosques, va sentir una olor molt forta de sang fresca i se va assustar. "Maria, estàs bé?" - la va cridar angoixat, sentint que es cor li volia sortir per sa boca de tan aviat que bategava. "Estic bé, Pere. Vine, som a dins sa cambra." - li va contestar ella amb un filet de veu. En Pere palpant palpant, aferrat per sa paret i es mobles, va cercar un llum d'oli, va acostar es ble an es caliu des fogó, tot d'una se va encendre i se'n va anar cap on era na Maria.

- Mira, Pere, he tengut un nin. - li va dir ella tota orgullosa mostrant-li sa careta de s'infantó.

- Un mascle? 

- Si, un altre Pere com tu.

- Alabat sia Déu, Nostro Senyor i la Verge Santíssima! - va exclamar ell.

- Per sempre sien alabats! - contestà ella.

En Pere no pogué evitar que li brollassin ses llàgrimes tan gran era sa seva alegria i per a que na Maria no ho vés li va dir que anava a fer un poc de sopar. Quan va entrar dins sa cuina i va veure sa palla plena de sang amb so segon part i es cordó a damunt, li va faltar ben poc per a no caure acubat. Sempre li havia fet molt d'assunto sa sang de ses persones. Sa dets animals, en canvi, no n'hi féia gens. Amb això semblava a son pare. Fent un gran esforç va agafar cendra des fogó amb una pala i la va escampar per damunt sa palla ensangonada per a que no hi anassin ses formigues. "Demà na Maria l'agranarà". - va pensar, mentre alenava fondo i s'enviava sa salivera que li pujava per a no vomitar.

Havia sentit a dir que ses ametlles féien llet i per a ajudar a na Maria en va encetar tres dotzenes, va torrar es bessons dins una pella, els va picar dins un morter i amb un poc d'aigua calenta i una cullaradeta de mel li va preparar un tassó de llet d'ametlla i li va dur a sa cambra.

- Jas, beu-te aquesta llet d'ametlla i així en tendràs més per a alletar es nin. - li va dir.

- Gràcies, Pere. Me fas ben contenta. Estic morta de fam. - li va respondre ella agafant es tassó.

Vos assegur que la va trobar bona com un sucre. No va tocar voreres i més n'hi hagués hagut....

En Pere va sopar d'una llesca de pa amb una talladeta prima de camaiot i se va acabar d'omplir amb una grapada de figues seques. Després en va dur una dotzena a na Maria. Va posar es llum d'oli damunt es comodí, se va despullar i se va colgar a devora ella dins es llit des matrimoni. "Bona nit, Maria." - li digué donant-li una besada a sa galta. "Bona nit, Pere. No apaguis es llum." - li contestà ella.

L'endemà dematí a trenc d'alba na Maria ja no podia aguantar pus ses ganes d'orinar. Havia estat colgada d'esquena amb so nin damunt durant tota sa nit sense moure's gens. Notava que es drap de cotó que duia enmig de ses cuixes estava xop de sa sang des part. Sentir-se humida i bruta la incomodava. Necessitava aixecar-se per a orinar i canviar-se es drap per un de net.

- Pere, estàs despert? - li va xiuxiuejar ben baixet a cau d'orella.

- Què? ....  si Maria. Què hi ha res de nou? - li va respondre ell mentre es despertava fregant-se es ulls amb so dors d'ambdues mans i sospirant fondo.

- No, Pere, tot va bé. Es nin ha mamat tota sa nit i ara dorm com un sauló, però jo tenc molta pixera i m'he de rentar sa sang des part que ja comença a fer pudor. El pots tenir una estona?

- Clar, dona'l-me.

- Gràcies, Pere.

- Ui, quina pudoreta que fa aquest nin, crec que ha fet del cos.

- Si, després el canviaré. - li va contestar na Maria mentre s'aixecava des llit, aguantant-se amb una ma es pedàs remull de sang per a que no li caigués enterra. Estava molt marejada, molt fluixa i tenia dolorit tot es cos.

Dins s'intimitat de sa cambra, sense que ningú el veiés, en Pere se va atrevir a donar una besada an es front an es seu fillet. A sa pagesia mallorquina estava molt mal vist que un home fos besador, sobretot en públic. Besar era cosa de dones i de marietes. Un homo havia de ser fred i sec. Ses mostres de carinyo, inclús entre mares i fills, no eren massa frequents. S'estimaven sense demostrar-s'ho. Substituien ses besades, ses carícies i ses abraçades per un somriure, una mirada tendra, una paraula amable, un detall. Jo no vaig veure mai que es meus padrins, ni es paterns ni es materns, se besassin o s'acariciassin. Record molt bé, en canvi, com es meu padrí matern, sempre que collia una fruita bona, ja fós una figa, un raïm, un albercoc, una pera, una poma, un aglà dolç, una serva, una atzarola, una nespla o una pruna, la duia a sa seva dona com un detall i ella la prenia amb un somriure i la se menjava mirant-lo an ets ulls sense dir res. S'estimaven així, a la mallorquina, sense comedies.

Continuarà....